dimarts, 30 d’agost del 2011

QUAN ÉREM D'ESQUERRES


Amb la mort de Pere Boix desapareix al Maresme una manera de ser d'esquerres. Acostumats a veure'l per Mataró i en molts dels combats polítics dels últims anys, s'havia convertit en una part indestriable del paisatge de la capital del Maresme i potser, sense adonar-se ni voler-ho, en el representant d'una generació combativa, resistencial, que ara difícilment s'entén en un món en el qual si guanya el Barça o quina pel·li ens descarreguem d'Internet són les màximes prioritats.

Per entendre a quina esquerra pertanyia Pere Boix cal retrocedir uns anys enrere, quan l'obrerisme era a l'orde del dia, en els que calia lluitar per un tros de contracte, que t'escaquejaven per la patilla, sense donar-te explicacions i si feies olor de comunista tenies les coses més difícils.

Són uns anys utòpics, dels quals n'ha quedat una llavor molt residual i una progessiva millora de drets socials que alguns van defensar amb les dents, com l'advocat laboralista pep Manté, un altre meravellós heterodox. També l'herència d'una certa esquerra que en arribar al poder ha exercit més o menys de dreta (tratjo Armani, colònia de marca i xofer). Potser per aquí ve la gran davallada i el triomf dels neocons –que almenys ja neixen així i no s'han de fer–.

Però el que passa sempre és que les històries es repeteixen, és l'eterna maledicció humana. La República i l'idealisme són, al cap i a la fi, espais mentals, la revolució és un potencial que la seva realització acaba convertint en falsos ídols. I l'anomenada esquerra parlamentària s'ha trobat amb aquestes paradoxes: governar des d'un discurs ideològic que acaba convertint-se en solament tocar poder, el poder pel poder i en la llunyania la feina que s'ha de fer abandonada als calaixos.

Això tan senzill, que també es practica des del centre dreta i la dreta, als d'esquerres se'ls exigeix més rigor i quan baixen el llistó ve la batacada, perquè en aquesta banda de l'escenari el votant és més crític i radical, li costa menys la disciplina i es deixa vèncer per un cert nihilisme més fàcilment.

Potser per tot el que dic sempre són necessàries persones com en Pere Boix, que reivindiquen i recorden, sobretot i especialment als seus que no fan bé les coses o han oblidat el que representen, que l'horitzó encara està molt lluny i no s'ha de renunciar a arribar-hi. És amb el que em quedo.

Foto: CUP Mataró.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada