dilluns, 27 d’agost de 2012

EL RETORN DE "LOS MERCENARIOS"




CÒMIC

Editores de Tebeos (EDT) ha reeditat en la col·lecció Integral el còmic ‘Los mercenarios’, de Carrillo, tot un clàssic de la historieta que molts lectors recordaran haver llegit. L’obra compta amb el pròleg d’Enrique S. Abulí.

Antonio Pérez Carrillo, vinculat al Masnou, és considerat el rei de l’aventura als Mars del Sud. Precisament, aquesta passió l’ha convertit en el major representant del tebeo espanyol especialiitzat en els marcs exòtics.

Los Mercenarios acosta al lector les aventures del capità Tom Rowe, enfrontant-se a pirates ‘moderns’ de tota mena pels Mars del Sud. Dones exhuberants –i dolents per a tots els gustos–, a més de Guillermina, la filla del propietari de la naviliera per qui treballa Rowe, serveixen de contrapunt a aquest mercenari excèptic i valent, acompanyat sempre d’audaços camarades.

El lector recuperarà, gràcies a aquesta obra, una imatge gràfica que molts recorden i d’altres podran ara descobrir-la de nou, una obra, a  més, plenament vigent en els temps actuals. Sortosament, també, amb bon encert editorial, les historietes d’aventures van acompanyades de diversos textos que complementen el coneixement de l’obra.

Autor d’una dilatada trajectòria com a dibuixant de còmic, de l’obra de Carrillo destaca el seu pas per Bruguera, a Joyas Literarias, i personatges com Mr. Toki, Kala-bacín de Damasco, Los Plim..., El Capitán Pantera o El Javanés, entre d’altres.

dijous, 23 d’agost de 2012

ESCRIPTORS

Els escriptors que viuen a Catalunya són catalans que escriuen en castellà (o espanyol, si voleu).

Sota aquest axioma hem de treballar, ni negar ni silenciar: assumir, sumar i enriquir.

Separar la cultura de la política, en alguns casos, és un exercici més necessari que mai, ara mateix.

Sóc independentista i considero que els escriptors catalans que escriuen en castellà són part del nostre patrimoni.

I què?...

PER UN CATALANISME OBERT

El catalanisme, l'independentisme, només funcionarà si és internacionalista i obert, amb una amplitud de mires que fa temps que no es demostra per norma general.

El catalanisme d'aquests paios que juguen al Barca i criden "Visca Catalunya!" o una altra cosa segons qui els paga, no m'interessa.

El que m'interessa, de veritat, és el catalisme que vol construir un projecte propi des del respecte i l'obertura al món.

Si caiem en els mateixos defectes que els 'espanyolitzadors', serem com ells...

ELS LLOPS (MUNICIPALS) SOTA LA PELL DE XAI

Molts dels ajuntaments espanyols –catalans també– dels darrers anys –comparats especialment amb els de la represa de la democràcia–, són els del xanxullo i el més vil descrèdit.

Les ideologies polítiques s'han aparcat a la cuneta per imposar en la majoria dels casos els interessos privats i personalistes. L'imperi de la totxana i el financer han fet i desfet mentre molts guinyols –l'electes que vulgueu però titelles al cap i a la fi– ballaven al so del manubri la canço que més els interessava.

Bona prova d'això són els pactes establerts –presumptament sota l'interès col·lectiu– però que amaguen, en fons i forma, repartir-se el pastís de cada part. 

L'objectiu, en un verb popular, és "pillar"; noble direccionalitat des de la perspectiva individual, que va adjunta amb l'adn humà, però que no encaixa amb la voluntat pretesa d'obtenir el bé col·lectiu.

Així, el ciutadà ha vist –i veu– com uns i altres pacten i se les fan i desfan per arribar a entrar dins els governs, suposadament "pel bé de tots" i la "representativitat majoritària", prometent-nos gaudis i meravelles millors que la vida eterna i al final, passa el més lògic, el que preval és que la vida municipal, en molts casos, esdevé el refugi laboral d'alguns i el negoci d'altres. Els que entren eliminen els d'abans i quan tornin els que hi havia, ho faran amb els d'ara. L'etern cercle viciós.

Una equació senzilla que esdevé en la seva escenificació més patètica quan adversaris de sempre s'asseuen a la mateixa taula, la dels llops, per menjar-se el xai, que és el poble, cuit i amb patates.

En aquest context, al qual ja estem molt acostumats, a ningú li estranyi que hi hagi gent a qui li agradi –en un extrem– l'alcalde de Marinaleda del Campo i els seus col·legues destroyer del SAT. A l'altre, una Plataforma per Catalunya (PxC) que només ha de recollir vots enmig del descrèdit permanent dels  que s'autoanomenen "forces democràtiques". I segurament, si no obrissin la boca, encara tindrien millor rèdit electoral.

Les regles del joc són les que són, ésclar, però negar les evidències porta a l'abisme. Com en una República de Weimar prèvia a l'adveniment del nazisme, l'ou es va covant, els extrems creixen mentre els de tota la vida han esgotat el seu discurs i de res serveix  ja l'excusa de la crisi i que tothom foti la culpa als altres. 

Les idees, la voluntat política, la convicció, com en d'altres temps s'ha demostrat a bastament, poden saltar marcs imposats i convencions de tota mena si hi ha connexió amb el poble. Però aquest és el problema, el final d'un model caduc i un cert abisme que s'entrelluca però que molts es neguen a visualitzar, cap al que avancem a poc a poc i que neix de  la mateixa misèria de la condició humana, un efecte pútrid que cap maquillatge pot amagar.

dimarts, 21 d’agost de 2012

BREVETATS

Fer una bona piulada és un art, alguns les saben fer amb notable encert.

Però també per la brevetat, es cau sovint en el parany de la frivolitat, de l'escriure perquè sí, per ocupar solament espai a la xarxa.

El Twitter ha substituït els blocs perquè demana menys feina i suposa a priori un impacte més ràpid amb menys esforç.

És l'equació de la brevetat mental en uns temps de gran migradesa intel·lectual, en els quals cada cop més, la paraula –reflexió i treball– és substituïda per la imatge no treballada o el pensament autòmatic.

Són temps de brevetat, la mirada a l'abisme, la demostració d'un món que s'acaba en el qual tothom pot dir el que vol i comunicar-ho instantàniament, encara que la majoria de les vegades no serveixi per res, sigui només un miratge.

On estan els intel·lectuals enmig del circ mediàtic digital?

TEMPS DOLENTS, MÉS TRANSPARÈNCIA

Són temps dolents per a moltes coses bones. Són temps de supervivència més aviat, uns moments en els quals veiem (i veurem) desaparèixer moltes coses a les quals estàvem acostumats.

Aquests també són temps en què es demana la col·laboració de les persones per fer moltes coses socials i culturals, però aquells que ho fan haurien de partir que la primera premissa ha de ser la transparència.

En els temps de finals en els quals estem abocats és lícit demanar el suport de la societat, però també és més necessari que mai, per aquest mateix motiu, mostrar obertament els números, els suports, les despeses.

No s'hi val a demanar i després amagar els comptes. Quan es sol·licita ajut, res més lícit que ensenyar la casa i si s'escau, convidar a qui t'ajuda a visitar-la   mostrant-li els enderrocs, per evitar suspicàcies.

dijous, 9 d’agost de 2012

L'OPOSITOR



Foto: Toni Guardiola. / A la BMR de Premià de Mar.

MANEL ALONSO I ELS TORSIMANYS



Quadern dels torsimanys/Cuaderno de los trujimanes, publicat per Germania, és una nova antologia del poeta valencià de Puçol Manel Alonso i Català.

D’entre tots els seus treballs, aquest és el que té una vocació de projecció més universalista, per això els poemes en llengua catalana estan traduïts al castellà, en un senzill pas que permetrà que la veu personal de l’autor de ‘Can Perla’ arribi a un públic molt més ampli.

Aquesta nova experiència literària se suma, a més, a poemes seus publicats en d’altres llengües com el gallec, l’asturià, el portuguès, el basc, l’occità, el romanès, el sard, el croat, l’eslové, l’alemany, l’anglès, el francès o l’italià. “Tot un luxe del qual m’agrada gaudir en privat com si de música es tractara, perquè la poesia és parenta directa de la música quan no esposa amatent”, apunta l’escriptor en el text introductori del llibre.

Textos èdits i d’altres d’inèdits, a dues veus –o millor dit a dues llengües– s’apleguen en aquest condensat i intens volum, que permet el joc de la trasllació i de veure com les altres parles projecten l’obra en l’espai i en el temps, empenten, ajuden a conèixer. Precisament, malgrat Alonso ens avisa al proleg de la traïdoria que pot suposar la traducció, aquest no és el cas, i la possibilitat de poder contrastar algunes de les millors peces d’aquest conjunt del corpus de l‘autor puçolià, fan que en el domini de les dues llengües veïnes es puguin localitzar i absorbir noves formes expressives.

El Quadern dels torsimanys és una nova caixa d’eines literària de Manel Alonso i Català, poeta i escriptor que un dia va començar a escriure preguntant-se per la ‘veu d’un poble’ i que va acabar fusionant-se amb la seva nació primer, i després amb el col·lectiu univeral dels escriptors i la pròpia existència, com es pot constatar en els seus textos.

La poesia aplegada en aquest treball pertany a obres com Correspondència de guerra, Si em parles del desig, Petjagollal, La fulla trèmula de l’ésser, Contrades, Tot escoltant Seven Romances on Poems of Alexander Blok,  de Dmitri Xostakóvitx  i Quadern per a Joan.

També hi ha una llarga nòmina de traductors als quals cal agrair la trasllació de la veu poètica d’Alonso. Ells també són els protagonistes d’aquest nou ‘espectable literari’ que fan possible els torsimanys, reinterpretant els poemes en català.

Alhora, indubtablement, en el llibre s’hi troba el millor Manel Alonso, el que ens parla de la vida, de la mort, de les persones i de la gran comèdia de l’art, la humana en definitiva. Per això, potser, amb tota intencionalitat, un personatge teatral amb màscara dóna forma visual a la portada i ens recorda que tot és pur teatre, evanèscencia, que la vida es fon en la intensitat i alhora en l'immens i efímer poder de cada experiència viscuda, de cada poema, de cada vers.

Albert Calls i Xart