dimecres, 15 de desembre de 2010

L'OCELL ENGARJOLAT

L'ocell engarjolat
d'en Perecoll
al TCM
és un clam
contra l'estultícia.

dijous, 9 de desembre de 2010

UNIVERS 'MANEL ALONSO'

Fa molts anys que sóc amic d’en Manel Alonso. Junts hem combatut en moltes batalles, en temps en els quals internet no existia, que són els millors. Hem viscut, també junts, el pas del fanzine i la fotocòpia a poder editar llibres amb major dignitat, més bé de preu i en la nostra llengua. I com els boxadors veterans, hem rebut tota mena de cops en el món editorial, de l’escriptura i el periodisme, però ens hem tornat a aixecar, continuant el combat, una lluita que je sap que perdràs d’avançada, però del que es tracta és d’aguantar dret el màxim de temps possible.

Aquesta apreciació em serveix per parlar de Manel, un valencià de Puçol que sempre ha cregut en la cultura, la literatura i en els Països Catalans, que ha practicat com ningú la passió per la paraula impressa i a qui moltes persones li devem obra publicada i aquella primera empenta que t’ajuda com cap altra, encara que sempre hi ha desagraïts que volen oblidar-la.

Si el nostre país fos normal, en Manel Alonso hauria tingut un millor reconeixement per la seva tasca com a editor, dinamitzador cultural i escriptor tot terreny (poeta, contista, novel·lista, periodista…), vinculat molt especialmente al territori.

Però no és així i ens hem de conformar amb el que hi ha. Així és la vida!

En Manel ha escrit de tot. I com a explorador de tots els gèneres literaris que és, també ha provat el dietari. En porta tres de publicats: Estiu, 1987 (2005), El temps no vol quedar penjat (2008) i el darrer, que és el que comento avui, A mala hora gos no lladra.  Dietari de l’1 de Gener fins a l’1 d’agost del 2001. Totes tres obres publicades per Llibres de L’ALJAMIA.

En aquest volum, Manel explora el cantó obscur del món editorial i ens ensenya amb tota sinceritat com les passions poden acabar arribant a ser també abismes. Qui els coneixem podem identificar moltes de les persones i situacions que s’expliquen en aquesta obra, però no és tampoc necessari per aproximar-se a les essències del que ens diu, que al cap i a la fi són  les que marquen el difícil camí de la literatura, ple d’adversitats i obstacles que s'han de saltar per acabar surant.

De la vida personal a la tasca editorial, del pensament literari als anhels i a la situació de la cultura, amunt i avall, a banda i banda, a cop de tros d’escrits, aquest nou llibre ens demostra que en Manel va avançant cap a la redacicó d’un gran corpus en el qual el centre és ell i la literatura, la seva passió per la paraula i la cultura en un món que no el comprèn. Però és que aquest és un món que no el comprèn ni a ell ni a ningú que tingui interès per la cultura, és un món de descerebrats que idolatren Lady Gaga o que amb el fet que guanyi el seu equip ja en tenen prou.

En aquest darrer dietari, a més, l’autor ens parla d’una part molt dfiícil de la seva vida, vinculada al món editorial especialment, però ho fa amb prou habilitat literària perquè tinguem ganes de continuar llegint fins al final. I aquí és on es veu l'ofici de qui el signa.

El lector no hi descobrirà res que no hagi passat ja, però sí la veu literària d’aquest escriptor valencià que malda sempre per sobreviure i acostar-nos als lectors la seva obra, “com els elefants cap endavant”, recordant una frase que va dir-me una vegada.

A l’espera que aquests dietaris carregats de sinceritat, d’anàlisi de la vida diària i de les persones, la condició humana i l’obra literària en definitiva, continuïn, tanco amb una de les entrades: 

15 de juliol
Tornada a Puçol. Reencontre amb la solitud.

'QUIMERA DEL LECTOR ABSORTO', DE JUAN MANUEL GONZÁLEZ LIANES

Publicada per Edicions Carena, Quimera del lector absorto, del mataroní Juan Manuel González Lianes, és una novel·la que destil·la amor pels llibres i la literatura i una bona prova que hi ha vida més enllà del que ens diuen que hem de comprar a les llibreries.

Les històries que que s'hi lliguen en la trama narrativa giren al voltant dels correus  que Ignacio (nom que d'entrada ja remet al prota de La conjura de los necios) envia al seu amic Dámaso, amb les rocambolesques situacions que li succeeixen en un congrés de lectors compulsius a Criptana.

Allí, Ignacio hi coneixerà una galeria d'incurables addictes a la lectura, amb possessió d'una història que desitja ser explicada. I així, també, es convertirà en un destinatari atzarós d'aquestes històries, fins que comenci a viure la seva pròpia en sentir els passos de Laura.
En aquesta novel·la, les destacades referències a les obres d'autors reconeguts evidencien aquesta passió per la literatura de qui l'ha escrita. González Lianes va estar al capdavant de la papereria-llibreria Argent Viu, de Mataró,  i llicenciat en Filologia Hspànica, és professor de secundària al Maresme.

"Llevaba un año viviendo solo en un apartamento cerca del centro, en una calle sin tráfico de las antiguas de Mataró, cuando cierto día Ignacio recibió una carta sin remitente. La carta estuvo cerrada una mañana entera sobre la mesa del escritorio. Pensó que podría tratarse de propaganda electoral; pero al no venir impreso el logotipo de partido alguno, acabó abriéndola mientras se tomaba el café". 

Així de contundent comença aquesta interessant obra.

'NO HI HA SOMNIS IMPOSSIBLES', DE CARMEN JULIÀ

L'any 1911, Manel, doctor en farmàcia, inventor, fotògraf, melòman i escriptor, surt de Mataró a bord del vaixell P. Satrústegui en direcció a Sud-Amèrica. Carregat amb una màquina de fer pastilles ideada i desenvolupada per ell mateix, manté el propòsit d'establir una petita fàbrica a l'Argentina, país on espera trobar l'oportunitat de la seva vida. Allà l'esperen el seu amic Oristrell, i un petit propietari d'origen català que els ha promès una aportació de capital per a poder arrencar el negoci.

Aquets és el punt de sortida de l'apassionant aventura que Manel iniciarà i que té per objectiu el que molts catalans de l'epòca van fer, anar a buscar fortuna per treure els seus de la mala situació econòmica. El periple vital del protagonista, allunyat de la seva família, per Buenos Aires i terres argentines, marca el pols d'una novel·la que s'estructura en una part narrada en primera persona a través d'un diari personal i una segona, a partir de l'intercanvi de cartes amb la seva esposa, a qui mostra el món del continent america que va descobrint.

Carmen Julià (Mataró, 1965), treballa de professora de llengua i literatura catalana al col·legi salesià Sant Antoni de Pàdua de Mataró. És autora del recull de contes Set paranoies i de les novel·les Mentre pugen els brioixos o No hi ha meló sense taca, amb la qual va obtenit el Premi de Narrativa Goleta i Bergantí del Masnou.

No hi ha somnis impossibles és una novel·la en clau històrica que ens acosta a les dificultats d'haver d'abandonar el propi país i anar a buscar horitzonts millors, com han hagut de fer moltes persones al llarg de la història. L'ha publicat El Toll.

D'altra banda, l'obra està basada en el diari que va escriure en Francesc Spà Salarich el 1911.

ELS CONTES D'HERMÍNIA MAS

Edicions del Roure de Can Roca publica Estimat, t'he de deixar, els relats d'Hermínia Mas, en la seva col·lecció de Butxaca.

Hermínia Mas és poeta i contista i autora d'obres com Idriss, la noia del fil de seda, del qual s'han publicat 10 edicions. També ha escrit contes per a nens i nens de totes les edats, com El dinosaure i la sequoia, que narra la història d'un petit dinosaure a qui ningú no ha explicat que els arbres no es poden tombar.

En el recull Estimat, t'he de deixar, el lector hi trobarà històries que amaguen valors, descobriments i evolucions personals, amb la clau narrativa que determina els bons contes, és a dir que t'estiri fins al final i que et sorprengui alhora, cosa que l'autora aconsegueix plenament.

Amb aquesta col·lecció, d'altra banda, l'editorial enceta l'àmbit Pensar i dialogar, amb el qual vol oferir obres que a més d'entretenir facin que el lector es plantegi qüestions de la vida diàra. Ens uns moments en els quals motivar a la gent que pensi és un luxe, això és un valor afegit, com també que aquests relats els puguin llegir joves i menys joves, sense barreres d'edats, una altra de les claus a tenir en compte d'aquesta obra.

ELS AFORISMES D'AGUSTÍ PEIRÓ

Llegeixo l'obra aforística de l'escriptor valencià Agustí Peiró. En concret, els reculls Tot està permés i Primeres propostes, publicats per llibres de L'Aljamia.

Peiró ve treballant l'obra aforística des de fa anys, molt abans que es tornés a posar de moda la brevetat. En els seus textos de Primeres propostes hi ha la voluntat d'aprofundir en el cor de les coses, partint dels grans pensaments filosòfics i la necessitat i la intenció de reflexionar sobre les qüestions humanes i vitals.

A l'altre recull, Tot està permès, s'hi poden trobar 126 microtextos en els quals la ironia i la brevetat es donen de la mà, amb la voluntat d'aclarir el casos del món. Entre el pensament, l'acudit intel·lectual, el poema i la necessitat de trobar l'infinit, passen com píndoles i el consum de cadascun oxigena el cervell, demostrant que allò que és breu no és mai fàcil de fer, si està ben fet però.

dimecres, 8 de desembre de 2010

'LA CALLE FONTANILLS', DE JUAN ANTONIO MASOLIVER RÓDENAS

La calle Fontanills, recull de relats de Juan Antonio Masoliver Ródenas publicat per Acantilado, ens acosta el  seu particular món narratiu, un retorn al món obsessiu de la infantesa i de la pubertad, amb el Masnou com a centre.

És difícil trobar paraules per a l'obra de Masoliver, que s'amplia a d'altres camps com la poesia i l'assaig i també, en definitiva, a aquesta passió pels llibres que desenvolupa també en la seva tasca com a crític literari.

Com pot veure's en el primer relat de l'obra, 'Escombros', en els paisatges més propers es pot trobar la profunditat i els abismes, aprop nostre tenim l'horror i la bellesa de l'existència i la dalla de la Mort que esguarda el nostre caminar com a funambulistes pel prim filferro de l'existència.

D'altra banda, a la última història del llibre, "Inmolación", es reflexiona sobre la creació literària i l'autenticitat de l'artista.

Enmig, però, un conjunt d'històries que demostren l'ofici del poeta que domina l'art narratiu, l'escriptor que sap creuar els seus límits, arriscar-se i jugar-se-la perquè el lector el segueixi en el camí cap al que hi ha a l'altra banda de la creació: un gran forat negre, el final i el principi, l'atracció inevitable envers un destí que no es comprèn, ple d'incerteses però també de meravelles.

'CURVAS PELIGROSAS', DE SUSANA HERNÁNDEZ

L'escriptora de Premià de Mar Susanna Hernández presenta la seva tercera novel·la, després d'una trajectòria també pel gènere poètic i uns quants anys d'ofici en el conreu de la paraula que perfilen tot un itinerari, malgrat la seva joventut.

Curvas peligrosas, publicat per Odisea editorial, s'endinsa en la narrativa de gènere. L'aparició d'un cadàver en un contenidor proper al Parc d'Atraccions del Tibidabo, és el primer cas de la subinspectora Rebeca Santana, acabada de llicenciar-se.

A més de troabr el culpable, haurà de navegar amb el complicat caràcter de la seva companya, la subinspectora Miriam Vázquez, alliberar-se del seu passat i resituar-se en la seva vida sentimental, defensant-se alhora de les burles d'alguns dels seus companys de la Jefatura de la Policia Nacional.

D'altres obres de Susanna Hernández són La casa roja (Premi Ciutat de Sant Adrià, 2005)  i La puta que leía a Jack Kerouac (2009).

EL 'QUADERN D'OMBRES' D'ÀLEX SUSANNA

Quadern d'ombres, d'Àlex Susanna (Columna, 1999), és un d'aquells llibres que després de llegir vols guardar per tornar-lo a rellegir.

Recull de notes, retalls d'altres autors, impressions, pensaments, moments, bloc abans de l'expanssió a la xarxa dels blocs, Zilbaldone, és en definitiva un calaix de trossos de textos que demostren que no tothom  és artista. I que potser, el veritable creador és el que renuncia a ser-ho pel seu art i s'hi integra des d'una percepció profunda, senzilla, plena alhora d'amplis horitzonts.

Algunes de les ombres del quadern de Susanna perviuen en el temps i en la memòria, d'altres se les endú la maregassa... però això és el que l'autor vol amb el seu treball literari, claríssim.

I rera aquest el volum que a la portada té un humil paisatge pictòric, la constatació que el que està ben fet sobreviu al pas del temps, amb la solidesa de les coses senzilles, la fragilitat i alhora la contundència de l'ànima.

LES 'HOMÈRIDES', DE VICENT PENYA

Homèrides, recull de poemes de l'escriptor valencià Vicent Penya, va rebre el Premi Ibn Hazm de l'Ajuntament de Xàtiva, ha estat publicat per Bromera i és la constatació que el seu autor és una de les veus a tenir en compte de la poesia catalana actual.

El treball de Penya (Rafelbunyol, 1961), al llarg dels anys, ha estat un constant procés d'evolució en el domini de la paraula i l'estrofa, però també amb voluntat de créixer en la construcció d'una obra poètica que es planteja les grans preguntes, les que no tenen resposta.

Així, com en un altre dels seus reculls, titulat El buit,  els poemes d'aquest escriptor valencià ens parlen de les eternes preguntes i d'aquest gran viatge que és la vida. No hi ha respstes per al lector, com tampoc n'hi ha per a qui fa les preguntes, però si la constatació que la literatura ens allibera i ens fa conscients que una part de nosaltres té l'energia dels àngels, el poder dels déus, però és una pols còsmica tan mínima com gran és la fragilitat que ens fa humans.

Mnèmosine, Clar i ras, L'àgora, Exhortació, El viatge, Vitaulles, Zero, La muralla..., són alguns dels poemes que donen forma a una obra que està en ple desenvolupament i que segur, encara, ens sorprendrà. Perquè la poesia de Penya és un gran edifici en construcció del qual solament n'hem vist alguns dels pisos i encara ens falta arribar a l'àtic.

Un tros del poema Ombra:

No has deixat mai de mantenir, per cert,
un secret que ben endins del cors serves,
però per tal de ser just, i una mica
íntegre i prudent, no fóra sobrer
que proclamares als quatre vents un
compromís latent que amb la vida afirmes
i reconeixes. D'aquesta manera,
doncs, aquells fantasmes que adesiara
t'escometen –expressament de nits–
s'esvanirien sense més astúcies.
O potser no, qui sap?, no cal ni dir
que aquests cànons no són massa ortodoxos,
car molt sovint empenys una ombra amb què
comparteixes desenganys i gaubances.

RELS, L'OBRA D'ADRIÀ CHAVARRIA I TERESA D'ARENYS

La Teresa d'Arenys, que és una de les escriptores més importants que ha donat el Maresme i una veu a tenir en compte en el panorama literari català (quan algú li editarà l'obra completa, si us plau), m'ha fet arribar dues publicacions que es mereixen destacar.

Una és "Rels", revista d'idees i cultura, en el seu segon número, dedicat a "Joan Sales, l'escriptor, l'editor, el soldat de Catalunya". La publicació, dirigida fins a la seva mort en plena joventut per Adrià Chavarria, és una aproximació qualitativa a l'obra de Sales i la demostracio que a Catalunya, sempre, unes poques revistes minoritàries han salvat la nostra cultura de la desaparició. En aquestes publicacions, a més, sempre hi ha hagut impulsant-les persones que estimaven la literatura i els escriptors des del més absolut voluntarisme.

La Teresa també em fa arribar Remor de veus (i darrers sons inèdits), llibre de poemes d'Adrià Chavarria, amb il·lustracions d'Enric Maass.

En el recull hi descobreixo la veu poètica i contundent de Chavarria, autor d'una poesia de la brevetat que s'abeura en aigües profundes. Poemes curts i sintètics, de paraules mesurades, que ens acosten a la pregonesa de les coses i que les il·lustracions d'Enric Maass acaben de perfilar i arrodonir com a obra artística d'extraordinària puresa.


Un dels poemes:

Els flocs de neu es fonen
dis el pou d'un desig hermètic.
S'esbatanen les pors en la cambra de mals endreços.
Resten records
en matèria de penyora incessant.

LA MOSTRA LITERÀRIA DEL MARESME

La Mostra Literària del Maresme, certamen emblemàtic de la comarca, perviu malgrat els complexos temps actuals i el pas del temps.

Aquest any s'ha encarregat de la fase comarcal, el municipi Vilassar de Mar. Hi vaig poder fer de jurat amb Oriol Vergés, Maria Gràcia Gelpí i Jaume Prat.

La Mostra manté viva una flama i tradició de certàmens que al llarg dels anys ha servit perquè molts escriptors hi poguessin publicar, principalment, les seves primeres obres.

Amb el llibre a la mà dels treballs guardonats, constatar un cop més que des de les institucions s'ha fet molt per la cultura de la paraula impresa.

Fa anys que demanava un canvi de rumb d'aquets concurs, però ara veig que no és necessari perquè fa plenament la seva funció.

LA PINTURA DE JOSEP M. CODINA, ARA EN LLIBRE

Tiempo en blanco, de J.F. Yvars, publicat per àmbit, ens acosta a l'obra plàstica de Josep M. Codina.

De la mà d'un dels destacats historiadors de l'art, Yvars, aquest llibre ens acosta al treball del creador mataroní, una persona discreta que ha anat confegint lentament, però buscant el cor de la matèria, el seu treball plàstic.

L'obra de Codina, que aquest llibre retrata amb paraules i imatges, pretén trencar barreres, almenys és el que es constata.

Codina pertany a una raça d'artistes que  ja fa temps que ha superat la reproducció naturalista de la realitat i sense defugir la tècnica penetren a la pell de les coses.

El seu art és visceral i alhora analític, a través de la pintura ens acosta a unes realitats tan clares que no les havíem vist mai i ens obliga a pensar, a sentir, a descobrir allò que ja era evident però no percebíem.


Al llibre, hi diu Yvars:

"La pell entesa com el territori gens neutre de les vivències humanes, roturada pels signes del temps. Davant d'aquest dilema situaria l'última pintura de Codina tremendament dramàtica en la seva aparent sobrietat, contaminada d'un cansament ancestral, d'una vulnerabilitat atàvica que la transforma en una experiència estètica fascinant, encara que només sigui perquè transcriu literalment l'estat d'ansietat que augura la sorpresa d'una vivència sensible depuradora i essencial a l'ensems. Una nova visió de la realitat plàstica en qualitat d'expectativa apassionant, definitiva".

LA POESIA DE KIRMEN URIBE

Mentrestant agafa'm la mà, és una antologia publicada per Proa del poeta basc Kirmen Uribe (Ondarroa, Biscaia, 1970). Me'l va regalar el llibreter de El Celler de llibres de Sant Cugat i m'ha permès descobrir dues coses:

- Una: la contundència d'aquest poeta basc actual.

- Dues: la bona tasca de traductora de la jove escriptora de Calella Laia Noguera, que junt a Jon Elordi, són els que han passat aquests poemes al català.

Uribe és un autor contemporani que parla a través de la poesia dels temes més actuals i en clau entenedora.

Un tast:

Peixera

Els peixos vermells de la peixera no saben
–gira que gira–
que hi ha peixos que viuen als rius.

Ni tan sols saben
–gira que gira–
que existeix el mar.

Els peixos vermells de la peixera no saben
–gira que gira–
que estem mirant-los, a l'espera.


Kirmen Uribe.

'LA PUERTA', d'ALBERT LLADÓ

El periodista i escriptor  Albert Lladó, de Pineda de Mar, acaba de publicar la seva primera novel·la La puerta, dins el segell Cultivalibros.

Lladó, inpulsor a la comarca de Diari Maresme, alterna la seva tasca periodística amb la d'escriptor de ficció.

Ara, amb La puerta, ens acosta la seva primera història llarga en solitari, en la qual el seu alter ego literari descobreix la vida a través d'una Barcelona en la qual està guiat pels escriptors Jesús Lizano i Julio Cortázar.

La puerta ens acosta al descobriment de la vida i ho fa des d'una Barcelona atemporal, el món dels joves i la recerca existencial a través de la cultura, l'amor i la vida, amb frases molt curtes, diàlegs clars i la voluntat d'arribar al cor de les coses.

LA CASA ACABADA

Es veu que diuen els turcs que quan la casa està acabada entra la mort.

IMPERFECCIONS

Som profundament imperfectes.

Hi ha, però, qui dominant aquesta situació en sap treure profit.

Són el sque prosperen sempre.

BOLI BIC DE QUATRE COLORS (BB4C)

És una demostració de la capacitat d'aquesta empresa francesa de saber adaptar-se als nous temps i cal prendre'n bona nota.

Mantenen el bolígraf de tota la vida, un clàssic intergeneracional, fet a França, el blau i blanc de sempre.

En creen un de de nou, verd i blanc, amb nous colors més fashion, acord als nous temps i nous públics, obrint-se a la part femenina i artística.

Treuen un BB4C com el de sempre, però fet al Japó, amb uns retocs subtils i gaudinians i algun detall jove, com el forat que permet posar-hi un cordill i portar-lo penjat al coll

LA NECESSITAT DE FUGIDA

La necessitat de fugir cap a un paradís perdut sempre ens encalça.

De fet, fugim cap a endavant i en mirar enrere es veu l'abisme.

Per això aquest és un món per a gent sense escrúpols, que són els que triomfen, els que suren en tots els mars i tempestes.