dimarts, 30 d’agost del 2011

PLANETA MIRALLES



Ahir a la nit, a Ocata (el Masnou), mentre jugava el Barça amb no sé qui, se celebrava una nova edició de Poesia a la platja, a L'últim Xiringo. El cicle de lectures i petits concerts està coordinat per l'escriptora Anna Rossell, que ha anat consolidant amb la  seva habitual tenacitat, una proposta sòlida, amb veus ben actuals i interessants i en un marc incomparable, a la qual desitjo continuïtat perquè s'ho mereix.

La poesia, més amunt o més avall, sempre sobreviu als marges. I aquest és un fet al qual ja estem acostumats el col·lectiu a qui ens agrada. Però també és cert que des d'aquest espai  sempre de mínims et deixa moments inesborrables, com el d'ahir a la nit. Què és més important en aquesta vida que no sigui un bon i gran instant? I ahir en van tenim molts.

A més de la lectura i actuacions de diverses poetes i algun cantautor, l'epicentre el va protagonitzar el grup Nikosia. Liderat per l'escriptor, compositor, guionista i agitador cultural imparable, Francesc Miralles, a més d'excel·lents músics, compta amb la veu de Rocío Carmona, que explica petites grans històries des del domini de la distància curta i la proximitat, que arriben a dins nostre amb la paraula i amb els sons i s'hi queden a viure per molt de temps.

D'Hotel Gurú, el seu anterior grup, a Nikosia, el Miralles musical és indestriable del literari i si bé els que el coneixem no sabem cap a on avança, tenim l'absoluta convicció que ell si que ho sap però no ho explica. Per tant, el que ens cal als altres, és solament seguir-lo per esgarrapar bons i grans moments com els d'ahir.

Al fons de tot plegat, no ens enganyem, hi ha una generació capaç d'escriure i cantar en català, castellà i anglès i d'anar pel món amb el cap ben alt explicant-nos les seves històries absolutament contemporànies, demostrant-nos que global i local poden coincidir uns moments en la platja d'Ocata a final d'aquest estiu que se'ns escapa ja. La immortalitat del que és únic. Gràcies.

QUAN ÉREM D'ESQUERRES


Amb la mort de Pere Boix desapareix al Maresme una manera de ser d'esquerres. Acostumats a veure'l per Mataró i en molts dels combats polítics dels últims anys, s'havia convertit en una part indestriable del paisatge de la capital del Maresme i potser, sense adonar-se ni voler-ho, en el representant d'una generació combativa, resistencial, que ara difícilment s'entén en un món en el qual si guanya el Barça o quina pel·li ens descarreguem d'Internet són les màximes prioritats.

Per entendre a quina esquerra pertanyia Pere Boix cal retrocedir uns anys enrere, quan l'obrerisme era a l'orde del dia, en els que calia lluitar per un tros de contracte, que t'escaquejaven per la patilla, sense donar-te explicacions i si feies olor de comunista tenies les coses més difícils.

Són uns anys utòpics, dels quals n'ha quedat una llavor molt residual i una progessiva millora de drets socials que alguns van defensar amb les dents, com l'advocat laboralista pep Manté, un altre meravellós heterodox. També l'herència d'una certa esquerra que en arribar al poder ha exercit més o menys de dreta (tratjo Armani, colònia de marca i xofer). Potser per aquí ve la gran davallada i el triomf dels neocons –que almenys ja neixen així i no s'han de fer–.

Però el que passa sempre és que les històries es repeteixen, és l'eterna maledicció humana. La República i l'idealisme són, al cap i a la fi, espais mentals, la revolució és un potencial que la seva realització acaba convertint en falsos ídols. I l'anomenada esquerra parlamentària s'ha trobat amb aquestes paradoxes: governar des d'un discurs ideològic que acaba convertint-se en solament tocar poder, el poder pel poder i en la llunyania la feina que s'ha de fer abandonada als calaixos.

Això tan senzill, que també es practica des del centre dreta i la dreta, als d'esquerres se'ls exigeix més rigor i quan baixen el llistó ve la batacada, perquè en aquesta banda de l'escenari el votant és més crític i radical, li costa menys la disciplina i es deixa vèncer per un cert nihilisme més fàcilment.

Potser per tot el que dic sempre són necessàries persones com en Pere Boix, que reivindiquen i recorden, sobretot i especialment als seus que no fan bé les coses o han oblidat el que representen, que l'horitzó encara està molt lluny i no s'ha de renunciar a arribar-hi. És amb el que em quedo.

Foto: CUP Mataró.

REEDICIÓ DE 'PROJECTE ICTIVELA'


L'editorial El roure de Can Roca, impulsada per l'escriptor Josep Francesc Delgado, acaba de reeditar Projecte Ictivela, de Pau Joaan Hernández.

Recordem la mítica edició de Pòrtic d'aquest llibre, que ara, en la seva nova versió, surt millorada, revisada i actualitzats els aspectes tècnics de la història.

Una colla d'amics assumeixen el repte de construir un submarí propusalt amb energia eòlica i solar i demostrar que funciona amb un llarg viatge des de Vilanova i la Geltrú a un port finlandès.

Ficció cientçífica, aventures, viatges i una joventut que es planteja reptes en una obra que el 1992 ja va avançar alguns dels temes que preocupen en els moments actuals, com són les energies alternatives.

La millor literatura d'aquest autor que suposadament escriu per a joves, però que en realitat escriu per a tots els públics. De fet, Projecte Ictivela recupera aquest regust que el que està ben escrit i és interessant interessa a totes les edats.

dimecres, 24 d’agost del 2011

ELS COMBATS PERDUTS

Després de veure avui com han quedat algunes de les coses per les quals vaig lluitar –amb d'altres persones– en la meva etapa política municipal, des de l'escenari de l'esquerra (socialisme i nacionalisme ad hoc), he sentit una profunda sensació de pèrdua de temps. Si bé és cert, com diu el poeta, que no hi ha cap combat inútil, si que n'hi ha alguns en els quals tens la profunda sensació d'haver fracassat.

I no ho dic des del desencís, sinó des de l'alliberament espiritual del que es descarrega L'individu i les seves intencions –més o menys com deia Lenin– se'ls endú l'allau del pes de la història.

COMIAT A RAMON BONET


El poeta, amic i sobretot amant de Cabrera de Mar,  Ramon Bonet i Casanovas, va morir el passat dimart 23 d'agost a l'edat de 89 anys. Avui, familiars, amics i coneguts hem pogut assistir al seu funeral a l'Església Parroquial de Cabrera de Mar.

De Ramon Bonet ens queda el seu record, els seus poemes i articles d'evocació del poble i la memòria i el mirador que duu el seu nom, entre Ca l'Arnau i el Poliesportiu, una talaia privilegiada de la visual del centre històric de Cabrera.

Representant d'una generació que va viure el pes de la història amb majúscules, a alguns ens costarà apartar de la memòria el seu tarannà pausat i conciliador i aquells passejos que feia amb el seu gos i que li permetien caçar moments i records i convertir-los en poemes.

Un poema seu, al recordatori, ens diu un cop més, moltes coses.

El transcric.

"Jo he estimat molt la vida,
perquè Déu és qui me l'ha donat,
per viure aquí a la terra
que és el do més gran i preuat.

Però els anys, que en va no passen,
fan que nostre cos quedi envellit,
immòbil, sense energia,
perquè el seu cicle ha finit.

Si els sentits ja no existeixen
i no es té l'esperit vital,
només bat el cor i respires:
ja ets molt semblant a un vegetal.

Llavors, Senyor, jo us prego,
amb tota la fe: Si a Vós us plau,
lleveu del meu cos la vida
i, a l'ànima, doneu-li la Pau".


dissabte, 13 d’agost del 2011

LA VEU DELS QUE TENEN VEU PRÒPIA


Habitacions tancades, de Care Santos, és una suma de totes les habilitats narratives que aquesta autora ens ha anat mostrant al llarg dels anys de la seva trajectòria literària.

Un resultat que aglutina en un puzle polièdric gènere, història, misteri... pensat per a un públic majoritari (l’autora trenca per fi la barrera adults-joves i se situa en un únic espai-temps), amb moments genials d’una escriptora que té molt d'ofici i sap utilitzar el discurs més actual: 2.0, amb la imbricació en el text de la història de correus, articles, posts de blocs, actes d’assemblees, cartes, crítiques, textos en un quadern Moleskine i totes les formes i maneres possibles per aportar a la història una gran mobilitat fragmentària i seduir alhora el lector, que no abandoni, que busqui amb desesperació l’última ratlla del relat.

En aquestes batalles de capturar lectors i fer-los fidels seguidors, Care Santos és ja una lluitadora professional, curtida en mil combats literaris i havent escrit per a tots els públics, però molt especialment per a un de molt exigent, el jove, on aconseguir que no es deixi la lectura és un exercici de funambulisme en el qual t’ho jugues tot en cada ratlla.

Ara, amb Habitacions tancades, l’autora de Mataró arriba al gran públic en el seu estat natural: gran domini narratiu i capacitat de mostrar sense límits ni barreres aquesta tempesta tel·lúrica que l’ha impulsat de sempre i que dóna com a fruit un gran cabal narratiu, tota una força de la natura literària, abassegadora, embolcalladora, seductora i alhora caníbal. M’explico: el lector que mira per la finestra del llibre, assegut al seu sofà, acaba, sense adonar-se, absorbit per la trama literària, per la manera d’explicar història, sent part d’aquesta diabòlica habilitat narrativa de Care Santos. La història, se l'empassa.

En aquest treball, a més, l’extensió i la intensitat van juntes, avancen en paral·lel. A més, a la Care Santos narradora se suma la periodista i la persona inquieta que explora la xarxa i els nous discursos d’aquest segle XXI confús, fragmentari, partint del passat més recent i determinant i explorant l'àmbit de la mort i la desaparició, una de les seves obsessions permanents.

La família Lax, els magatzems El siglo, espiritisme, un sant popular i la resta d’ingredients que donen forma a aquest artilugi narratiu calibrat i enginyós, demostren un cop més l’evolució d’aquesta autora que sembla haver trobat el seu to, el punt d’equilibri de la seva veu personal, el punt zero en el fons i en la forma que ha de marcar nous horitzonts narratius més amplis.

Equilibrista en el filferro literari, Cares Santos consolida doncs la seva veu i ens demostra que a més de ser una tot terreny, en la llarga distància de la novel·la és on se sent més a gust. També que l’escriptura pot ser plaer i exercici literari alhora, sense que això comporti un càstig per al lector. De fet, l’èxit més gran d’aquesta autora "vampírica", que xucla la sang als lectors amb les seves trames, és haver creat un fil invisible amb milers de persones que a través dels seus llibres i molt especialment d’aquest darrer, reclamen la seva dosi de nous relats.

Les Habitacions tancades, lluny de ser un producte de temporada, combina l’èxit i l’encaix amb el gran públic amb la permanència, és un llibre de llarga durada, dels que no caduquen, per recomanar i guardar a les prestatgeries. I això, en el món de la immediatesa d’avui dia, és ja el més gran dels èxits.

LITERATURA I TELESÈRIES

 

Amb la novel·la Curvas peligrosas, l'escriptora Susana Hernández, que ja ens havia mostrat el seu bon domini literari en altres obres de poesia i narrativa (destacant, especialment, la novel·la breu La puta que leía a Jack Keroauc), mostra el seu punch i apunta el que segurament vindrà, una obra més sòlida en la qual destaca una gran capacitat narrativa i la voluntat de bastir un univers literari convincent, enginyós, en alguns punts innovadors i plenament actual.

La frontera que separa el gènere, en aquest cas políciac o "negre" de la bona literatura, cada cop és més difusa. Lluny han quedat els tòpics i estereotips que menyspreaven una narrativa que estava destinada principalment a l'evasió i a l'entreteniment, lluny i oblidats i avui en dia el gènere no és cap cotilla sinó al contrari una bona plataforma de llançament per obtenir un públic majoritari i fidel.

Això ho sap Susana Hernández, com també que les paraules marquen el ritme i si són electrificades, com en la poesia, millor, cosa que es veu, especialment en els títols dels capítols d'aquesta novel·la que enganxa el lector i convida a conèixer les inquietuds dels protagonistes que el destí –en aquest cas la mà de l'autora– ha decidit interrelacionar.

La subinspectora Rebeca Santana i la inspectora Miriam Vázquez, a més d'afrontar la vida, han de resoldre un assassinat, en el marc d'una obra que duu un bon ritme de telesèrie. I afirmar això no és cap menyspreu, ja que les sèries que passen per la televisió actualment ocupen una part important de l'imaginari narratiu col·lectiu de les persones del segle XXI i trepitgen ja les pel·lícules de cinema en aquesta funció.

Per tant, doncs, el tàndem Santana-Vázquez podria ser perfectament el protagonista d'una sèrie televisiva. De fet, l'autora ha obert una via de la que cal esperar continuïtat en l'àmbit literari, com a mínim. L'esperem, bona arrencada.

ELS COMBATS DE LA VIDA DIÀRIA


Tenir ofici fa que siguem millors en les nostres feines, sens dubte. Aquests és el cas de l’escriptor valencià Manel Alonso, que sense defallir ha anat confegint una obra cada cop més sòlida i consistent. El seu darrer llibre ens acosta als relats, peces ben travades i que incideixen en el lector com un cop de puny ben donat al rostre o a l’estómac, una bona copa de conyac de garrafa presa en dejú.

Alonso és un veterà de l’arena literària que ha combatut en tots els fronts: periodista, editor, promotor de mil iniciatives culturals, patriota catalanista... home viscut sobretot. I aquesta veterania i capacitat d’observació que dóna la vida, però especialment l’experiència, són patents en els relats del seu darrer recull de contes Els somriures de la pena. 

Així, el món més immediat i personal de Manel Alonso pren forma en aquest treball: l’univers de proximitat que és Pouet (l’espai geogràfic de la seva obra literària), la mort, la sort, les atzagaiades de la vida, l’univers del bou i una bigarrada fauna de personatges perdedors i derrotats que afronten la davallada impenitent des de la seva condició humana.

En aquestes històries tendres, compactes, ben caixades sobretot, es parteix de l’univers més immediat i local per afrontar grans veritats universals. En el fons, l’home és un lluitador que s’aixeca cada matí per enfrontar-se a tots els combats, sabedor de la derrota final que arriba sempre, inevitablement.

Per tot això, el lector trobarà en aquesta obra una llarga pàtina d’humanitat. “Si el meu pare haguera llegit alguna vegada Josep Pla, s’hauria pogut assabentar de la desconfiança enraonada que el de Palafrugell sentia per les sentències i els refranys que rimaven. Però el meu pare, que de jove va ser un lector voraç, es va quedar en eixe mestre de la novel·la de quiosc que fou José Mallorquí, i ningú no el va alertar perquè no em repetira una i una altra vegada que ‘els gats viuen dels descuidats’. Així i tot, i malgrat l’opinió que li mereixien els felins, sempre han estat presents a la llar familiar”, apunta la contundent arrencada d’un dels relats.

I un altre important àmbit d’aquest llibre és sens dubte la preservació de la memòria més personal de l’autor –no en va hi ha més d’una referència a l'obra de Jesús Moncada–, la intimitat d’explicar allò més proper i alhora de passar comptes amb un cert àmbit del món literari, aquell que mostra la seva part més descarnada, miserable i cruel.

En definitiva, Manel Alonso en estat pur, però amb la depuració dels anys i la saviesa del camí recorregut. De moment, amb aquest recull de relats, llega als lectors un sòlid puntal.

LES PROPOSTES DE SETZEVENTS

El secret dels bons homes, de Xavier Garcia i Un tren a la Toscana, de Josep de la Casa, són dos dels llibres que m’han fet arribar els amics de l’editorial Setzevents, un segell que cada cop es mostra més indispensable per donar sortida a l’obra d’escriptors catalans de qualitat i que va molt més enllà dels cercles i cenacles de sempre.

A poc a poc, aquesta petita editorial ha anat creixent, fent-se el seu espai i perfilant una trajectòria de publicacions que cada cop es reclama més necessària.

“Llibres amb denominació d’origen” és l’eslògan de l’editorial impulsada per Manel Subirats, que aglutina la voluntat de la difusió de la Literatura Catalana més actual, però en el marc d’un sistema d’edició i distribució que implica l’autor en el procediment de producció de l’obra i que es desmarca dels grans grups mediàtics i monopolis culturals. 

I centrant-me ja en les novetats de Setzevents, Un tren a la Toscana, de Josep de la Casa, és una novel·la que explora la confluència vital de Ricard, un home de 45 anys que es veu obligat a revisar la seva vida i Júlia, una noia en la trentena ubicada en un carreró sense sortida. Amb una prosa subtil, clara, amb ganes d’acostar-nos a l’interior dels personatges, aquesta novel·la escrita gairebé amb  ritme cinematogràfic, captiva el lector i l'endinsa en uns personatges en els quals es fàcil sentir-se identificat. L'autor, a més, amb bon ofici, captura les emocions i les transmet als lectors amb subtilesa i proximitat.

Com a segona proposta, la voluminosa novel·la El secret dels Bons Homes, de Xavier Garcia, de prop de 700 pàgines. La barreja entre novel·la d’aventures i narrativa històrica dóna com a resultat una trama que enganxa ubicada al propi país. El protagonista, Héctor Sandoval, és un famós periodista en declivi que en posar-se a escriure un article sobre els veterans republicans coneix un exmilicià que el portarà a enfrontar-se a un misteri que té les arrels en els càtars. Barcelona modernista, guerra civil espanyola i camp de concentració de Mauthausen, són alguns dels ingredients d’aquesta història que ens recorda que es pot fer bona literatura d’entreteniment a casa nostra, sense renunciar a la qualitat i amb els referents més propers.

EL RETORN A ÍTACA



Vicenç Llorca ha fet el pas de la poesia a la novel·la. L’autor, amb una sòlida trajectòria poètica, no era però aliè a la prosa, perquè té també assajos i en l’àmbit de narrativa el singular i poderós llibre En absència de l’àngel, prosa poètica en estat pur, genuïna i contundent.

Ara, amb Tot el soroll del món confegeix una novel·la atípica. En uns moments en els quals es busca l’evasió i la frivolitat, l’autor dispara des de l'ànima i cap al cor dels lectors, alhora que ens mostra la poderosa interrelació entre bagatge cultural i vida; al cap i a la fi, l’experiència humana.

És molt llarg el llistat de referències culturals que l’obra ens apunta, algunes a la clara descoberta i d’altres més amagades i que demanen més esforços per part del lector. El protagonista, Francesc Bertran, descobreix que pot viure de nou una atracció amorosa com la que va tenir per la seva difunta dona. En un viatge de plaer a la República Dominicana, coneix la Marta, turista barcelonina com ell a qui el marit va deixar per una altra dona. Entre els dos es desperten sentiments amagats. I de la senzilla i gran espurna de l’amor brolla un dels cabals narratius essencials d’aquesta novel·la.

En el viatge de tots dos, que inclou el país veí, Haití, un espai en el qual la interrelació amb les forces màgiques i religioses és present i la presència de la devastadora natura també, els acompanyen d’altres personatges, sempre en el marc del procés personal d’acceptació i redescobriment de Francesc.

Tot el soroll del món arriba al lector com un producte cultural confegit a foc lent, tot el contrari del que és usual avui en dia. És una novel·la que cal llegir paladejant, buscant-ne els infinits matisos i tot el que ens vol transmetre i explicar. La molt ben ajustada i calibrada interrelació entre el fons i la forma converteixen al lector en un viatger que avança junt al protagonista, amb l’objectiu llunyà del retorn a la casa perduda, l'ànima que busca en l'obscuritat de si mateixa i d'un món complex que no comprèn.

L’itinerari vital de Francesc, el seu retorn a Ítaca, ens recorda, sobretot, que la Literatura és creació, capacitat de transmetre, ofici i voluntat artística, és a dir: l’obra ben feta que ens obliga a reflexionar, que fins i tot ens ajuda a replantejar-nos coses i que quan s’arriba a la darrera ratlla ens deixa un pòsit permanent. I  sobretot que l’escriptor, només és un artista quan el que fa és art.

SOBRE EL COACHING D’OSCAR WILDE

 
 
Passejant pels passadissos d’autoajuda de la FNAC de Barcelona coneixo l’Allan Percy, expert en coaching i en manuals de superació personal. És autor de Conecta con la felicidad, Nietsche para estresados i La escafandra del optimista. 


Percy, també, acaba de publicar El coaching de Oscar Wilde (Debolsillo), llibre que adquireixo i començo a llegir de camí cap a casa, en tren.


Amb el subtítol “99 píldoras para la felicidad de aquí y ahora”, aquesta obra ens aporta, a partir dels aforismes de Wilde a la realitat diària, elements per reflexionar i aplicar-los al nostre camí existencial.


Des de ‘l’ara i aquí’ com a punt de sortida, passant pels “creadors de possibilitats”, el darrer treball de Percy em serveix per aprofundir que actualment hi ha una bona dosi de llibres sota l’epígraf d’Autoajuda que permeten una lectura breu i intensa, que acaba convertint-se en una alenada d’aire fresc.


Quan es diu Autoajuda, a vegades, es vol donar un sentit pejoratiu a obres literàries que escrites amb més o menys encert –el més important és la claredat i el missatge, que sigui reutilitzable pel lector–, fan una aportació mínima a la Literatura, però en canvi, ajuden a viure a moltes persones. I aquest és el gran mèrit.


Potser per això el terme “Autoajuda” és bo, però també n’hi hauria d’altres com “Pensaments portàtils”, “Pensaments pràctics” o “Pensaments per a la vida diària”. Un conjunt de reflexions, aquestes, que es poden trobar en els aforismes d’Oscar Wilde o en els consells assenyats d'un taxista; de fet, si es busquen i salvant les distàncies, arreu, perquè formen part de  la mateixa essència humana.


I Allan Percy es dedica a cerca-los, capturar-los i posar-los a l’abast del lector perquè en faci ús en un exercici inestimable de bricolatge emocional, de sanejament de l’ànima.

divendres, 12 d’agost del 2011

GÈNERE DE QUALITAT

Històries espectrals, de Rafael Escobar, Premi de narrativa 25è Certamen Literari Vila de Puçol’09, publicat per Onada Edicions, em retorna el record un autor que vaig conèixer fa uns quants anys, anant pel món dels premis literaris. Escobar ha treballa una sòlida obra, peça a peça, entrellaçant novel·la història amb suficient enginy per saber capturar el letcor fins a la darrera ratlla, que és el que es demana en un  bon narrador amb ofici.


Autor de títols com L’últim muetzí, on narra la persecució i expulsió de la població morisca a València (Premi Andròmina), entre d’altres històries que han anat donant forma a un treball de fons, Escobar, ens acosta amb Històries espectrals un retorn al gènere de la ciència-ficció a través de sis relats que interrelacionen els planetes i els colors: destí i entorn sensorial, històries de gènere pur que amaguen un acurat estudi de l’ànima humana i que enganxen des de la unitat i alhora des del conjunt del llibre, que com una caixa desplegable de sorpreseses parteix de la diversitat, però acaba mostrant-nos un producte compacte i unificat.


A relats com “El resplendor de Zeus”, per exemple, es mostra ben clarament com el gènere i la narrativa psicològica poden entrellaçar-se i donar un producte ben lligat, suggerent, captivador.

dijous, 11 d’agost del 2011

LES ARRELS CRISTIANES DE CATALUNYA

Fa uns mesos, en una entrevista que vaig fer a Mossèn Raimon Canalias per a Radio Cabrera de Mar, em va donar per llegir un petit llibre: Al servei del nostre poble. 25 anys d’Arrels Cristianes de Catalunya.

Petit, però intens treball que obre moltes portes. Publicat per Editorial Claret, els Bisbes de Catalunya reflexionen, entre diversos temes, dels reptes actuals de la fe cristiana.

En aquest petit volum que demana esperit de reflexió del lector, s’analitzen des de l’òptica de la fe cristiana aspectes tan actuals com la democràcia participativa, la diversitat de valors, d’estils de vida i de creences, la globalització i els fluxos migratoris, la crisi econòmica, la família i l’educació o l’ecologia, entre d’altres temes en el que destaca l’anàlisi del paper de l’Església a Catalunya, l’arrelament cristià i el fet de la nacionalitat catalana que brilla, poderós, a l’epicentre del document.

En uns moments d’excés de reflexions repetitives als mitjans, motivades per una certa desorientació social, els apunts que es fan en aquets llibret són petites grans espurnes de llum d’un far que fan pensar que moltes vegades la contribució social de l’Església no ens acaba d’arribar, a una majoria, en tota la seva importància i profunditat. Potser també ens hem de preguntar el  perquè d'això.

dimarts, 9 d’agost del 2011

CANTAVELLA I ELS BOLETS

Aquests catalans estan tocats del bolet! passarà a la història de la Literatura Catalana més recent com una nova forma d'escriptura que ens acosta a la llibertat de pensament, sempre tergiversada i minimitzada en el context cultural català.

Els lectors de Jordi Cantavaella ja estem acostumats a la seva peculiar manera d'entendre el fet literari: un viatge a l'altra banda del mirall, divertit, grotesc, provocador i amb capacitat de capturar el lector fins agafar-lo desprevingut i esmorteïnt-lo, des d'una certa perspectiva underground.

En síntesi, els que ens ve faltant als catalans des de fa anys, un poble avorrit i ensopit, que no ha acabat de superar el Noucentisme i el que és pitjor, l'ha arrossegat en una versió depauperada i rebaixada en tots els seus paràmetres. I així, dins l'outlet cultural català sempre hem trobat la Literatura menyspreada pel mainstream, tota aquella que no persegueix uns ideals bucòlics i de formalisme extrem malgirbat.

La novel·la de Cantavella, delirant, divertida, grotesca i plantejada des de la distorsió de la realitat, parteix del món dels boletaires i juga a barrejar gèneres: aventures, ciència-ficció, humor... i un conglomerat aiguabarreig de sensacions, emocions i desproporcions.

Punt de partença de la trama: el protagonista, jove soiltari i gran aficionat als bolets descobreix un bosc primigeni enmig de les muntanyes catalanes i amb els seus companys de la Penya Boletaire de Sants s'endinsa a explorar-lo. I no dic més per no desvetllar la frescor d'aquesta divertida novel·la que obre unes fronteres sovint mensypreades, però no per això importants.

dilluns, 8 d’agost del 2011

GLÒRIA A LES ‘SANTES 15’!

Visualitzo el DVD ‘Santes 15’, produït per Clack. S’ha de dir que ho vaig fer a mitjanit i que la meva relació amb la Festa Major de Mataró, és més aviat minsa. Per a mi, Les Santes, per entendre’ns, són en Cugat Comas, la Maite Vilarrupla, en Jaume Calsapeu i d’altres persones que les senten ben endins i que respecto.

Però jo fa anys que no hi vaig perquè sóc més aviat ‘soso’ en temes festius i de passar les nits a casa, a Cabrera, alhora que aprofito aquests dies de descans laboral per poser ordre, rebaixar pistonada i caminar als peus del Castell de Burriac. Les Santes, són, per a mi, doncs, el que veig a la televisió pública, m1tv.

Però més enllà d’apassionaments locals –que entenc i defenso–, hi havia la necessitat de fer un producte cultural que redimensionés aquesta festa. És a dir, que algú que ni la vagi ni li vingui, a través de les 15 històries que s’expliquen en la pel·lícula ‘Santes 15’, trobi vies de connexió i entrada a l’univers “Santero”. Algú que no sigui del rotllo i que descobreixi l’essència multicolor i politemàtica que s’està deixant de banda si no hi participa. Jo mateix, en veure el DVD m’he dit a mi mateix: “Ets idiota, mira el que t’estàs perden. L’any que ve hi vas!”.

‘Santes 15’ no és un espot publicitari en ‘stricto sensu’ sinó un intent de fer una mirada 2.0, segle XXI, postmodernitat superada però imbricada a l’ADN dels seus creadors, del que són Les Santes a través d’alguns dels seus millors moments, dels seus anònims i alhora destacats protagonistes, de sensacions diverses i incontrolables.

Precisament, però, en aquest sentit i per tot això, la pel·lícula no és el documental que s’ha de posar en el quid del “santero” ortodox perquè no aporta res de nou al manual d’instruccions, però sí que és una gran proposta que reflexiona, poetitza, trenca, es pregunta, investiga, planteja, mostra i, en definitiva, desvetlla consciències.

És cert que de les 15 històries algunes funcionen més que d’altres, però totes comparteixen la necessitat d’aportar una mirada “diferent” al que podria ser un tòpic per excés mecànic d’ús. I totes triomfen –amb major o menor encert– en el desplegament d’aquesta mirada personal.

Així, ‘El trempat d’en Lluís’ (Eric Nolis, Kiko Montoro, Lluís Maymó i Marc Giner) redescobreix un personatge mític de la capital del Maresme i el misteri del plec de papers que l’acompanyen sempre. Hi trobem, també, un punt de vista extern de la festa, com el ‘Mataró-Beirut-Aleph’ (Eloi Aymerich); ‘Carta de Santes’ (Lupe Pérez García), sobre la distància i la llunyania de les persones i l’existència;’Nostre foc’, una senzilla història d’interrelació elemental però alhora, per això mateix, profunda (Francesc Paez i Marc Giner);‘El pregó’, vist des del so, la distorsió i les essències (Xavier Roldán i Óscar Fernández); una Missa de Les Santes (Irene García-Lluis Josep Comerón) que és tota una exhibició de mobilitat i muntatge; ‘El desvellugament’ (Jordi Aliberas, Sergí Espín i Pau Solà), que ens mostra una part de la festa des d’un altre ritme, velocitat i mirada o les Matinades vistes al revés (Octavi Royo).

I entre d’altres treballs, els referents del foc, els Diables, l’esport, els castells... punts de trobada que una gran majoria de joves creadors i realitzadors disseccionen des de la mirada en l’espai i en el temps: ara i aquí.

De lligar el producte final de la pel·lícula se n’ha encarregat Eloi Aymerich. I tot plegat desplega una proposta cultural que reflexiona i fa reflexionar si vols, o senzillament sentir-te com un voyeur de la Festa Major de la capital del Maresme. No estem davant del ‘documental’ de Les Santes, del qual tinc dubtes que calgui fer-lo, però sí la visualització de la festa a partir del treball d’una trentena de nous realitzadors i la constatació que cal mirar-se cada obra amb lupa per absorbir-ne els molts matisos que ens aporten.

Glòria a Les Santes... 15...! L’any que ve ens hi veiem de forma presencial.

ULISSES I ELS 'MARESMENCS'

Aquests dies d'estiu aprofito per portar el DVD 'Nosaltres, els maresmencs' a amics i persones que penso l'han de tenir, cosa que no he pogut fer fins ara per manca de temps.

Com que l'experiència dels 'Maresmencs' arriba a la seva recta final, almenys la primera part, ja que de cara al setembre solament ens queden per fer algunes presentacions per concloure la difusió del ví deo, em permeto fer algunes consideracions.

'Nosaltres, els maresmencs' és un projecte que va arribar a la meva vida quan tenia ben poca fe en el gremi i la tasca periodística. He d'agrair, per tant, a en Joan Salicrú –especialment perquè ha aguantat les meves neures– i a l'Eloi Aymerich, de Clack i a la gent de Claraboia, representats en la persona de Toni Veas, l'haver pogut participar en aquest projecte de reflexió sobre el Maresme i en el fons i la forma, sobre el meu itinerari vital. Un desig que tenia, una ocasió que pocs es poden permetre com jo he pogut.

Potser sí que un determinat Maresme que vaig conèixer ja no existeix, però sens dubte n'hi ha un altre de diferent, fins i tot millor amb el temps. Com sol passar moltes vegades, en aquest viatge d'Ulisses que retorna a la Itaca maresmenca, no es va trobar el que es volia o es buscava, però el propi itinerari amagava el sentit.

Hi ha, per tant, una gent jove que creu en la comunicació, en el periodisme, però també en la cultura i que buscant-se els seus propis recursos se la juga, experimenta i prova de fer coses noves, modernes a l'ús, 2.0, però que reflexionin alhora del de sempre.

La continuïtat està assegurada. Ulisses, agraït als seus companys de viatge, pot tornar a casa i dormir tranquil sota un arbre, amb el seu gos, mentre es grata la barba de vell. Ulisses, ara, se sap jove en els altres.

diumenge, 7 d’agost del 2011

MODOLELL

El mes d’agost em dóna una certa versatilitat per llegir i analitzar tot allò que el ritme de la vida diària no em deixa la resta de l’any. Així ,vaig consumint piles de llibres, visitant persones i posant-me al dia entre les escletxes d’aquest mes breu, intens, necessari per a descarregar toxines i carregar les piles.
 
En aquest context he pogut analitzar amb calma el llibre Estudis d’Arqueologia i d’història de Cabrera de Mar, publicat el passat Sant Jordi a cura de Josep M. Modolell.
 
Es tracta d’una monografia anual que té com a eix de referència el jaciment de Can Modolell i el patrimoni de Cabrera. S’hi recullen textos i treballs d’especialistes com Isabel Rodà, Joan Bonamusa, Albert López i Albert Martín, Josep Maria Rovira, Joan Francesc Clariana, Rosa Isabel Garí i el propi Modolell.

Als seus 90 anys, Modolell continua incansable la seva tasca vocacional de recerca i preservació del patrimoni més proper. Una de les puntes de llança –una, entre d’altres– és aquest volum monogràfic que va confegint, peça a peça, una biblioteca sobre el patrimoni arqueològic i històric de Cabrera que el pas dels anys demostrarà que és molt útil i necessària.
 
En aquests temps d’egoismes i frivolitats, aquesta és una gran acció generosa que es mereix el més sincer reconeixement.

GUIDO IOTTI I BACH

Ahir a quarts d'una de la matinada vaig poder escoltar el CD que s'acaba d'editar amb la música de Guido Iotti, interpretada amb l'orgue de l'Església de Cabrera de Mar.

Bach al centre del Barroc europeu ens porta la música de Pasquini, Mufat, Vivaldi, Casanoves i Balbastre, amb l'epicentre poderós de Bach. Espectacular, especialment, la Toccata i Fuga en Re Menor.

El CD, editat per Discant, està, a més, bellament il·lustrat amb el retaule de Sant Joan, obra de Bernat Martorell provinent de la Parròquia de Cabrera de Mar, actualment al Museu Diocesà de Barcelona.

El mestratge indiscutible de Iotti i aquest enregistrament porten a l'oient de manera indefectible cap a l'escenari inigualable de l'Església Parroquial de Cabrera de Mar. 

No puc estar de recorda-me el que aquest mestre em va dir en una entrevista que vaig fer-li per a Ràdio Cabrera de Mar fa uns mesos: la idea que l'orgue té la seva capsa de so en l'espai de l'església i cada instrument és diferent i únic. Una reflexió poderosa.

divendres, 5 d’agost del 2011

COMIAT POLíTIC DE CARLES ROCABERT

L'article que ha fet Carles Rocabert (ERC) a la revista "Alli Oli" aquest mes, en el qual valora el resultat electoral d'aquesta formació política a Cabrera de Mar i la seva retirada de regidor com a conseqüència d'uns mals resultats, és de la fermesa intel·lectual i honestedat que ha caracteritzat la seva trajectòria política.

Senzill però clar, sense amagar les cartes, les reflexions que fa i l'acceptació del nou escenari, tornen a demostrar el seu nivell polític d’alçada i la seva vàlua.

No és cap barbaritat manifestar que amb encerts i errades –com tot en aquesta vida–, de moment i a dia d'avui, ha estat l'alcalde més sòlid que ha donat el municipi.