dimecres, 15 de desembre de 2010

L'OCELL ENGARJOLAT

L'ocell engarjolat
d'en Perecoll
al TCM
és un clam
contra l'estultícia.

dijous, 9 de desembre de 2010

UNIVERS 'MANEL ALONSO'

Fa molts anys que sóc amic d’en Manel Alonso. Junts hem combatut en moltes batalles, en temps en els quals internet no existia, que són els millors. Hem viscut, també junts, el pas del fanzine i la fotocòpia a poder editar llibres amb major dignitat, més bé de preu i en la nostra llengua. I com els boxadors veterans, hem rebut tota mena de cops en el món editorial, de l’escriptura i el periodisme, però ens hem tornat a aixecar, continuant el combat, una lluita que je sap que perdràs d’avançada, però del que es tracta és d’aguantar dret el màxim de temps possible.

Aquesta apreciació em serveix per parlar de Manel, un valencià de Puçol que sempre ha cregut en la cultura, la literatura i en els Països Catalans, que ha practicat com ningú la passió per la paraula impressa i a qui moltes persones li devem obra publicada i aquella primera empenta que t’ajuda com cap altra, encara que sempre hi ha desagraïts que volen oblidar-la.

Si el nostre país fos normal, en Manel Alonso hauria tingut un millor reconeixement per la seva tasca com a editor, dinamitzador cultural i escriptor tot terreny (poeta, contista, novel·lista, periodista…), vinculat molt especialmente al territori.

Però no és així i ens hem de conformar amb el que hi ha. Així és la vida!

En Manel ha escrit de tot. I com a explorador de tots els gèneres literaris que és, també ha provat el dietari. En porta tres de publicats: Estiu, 1987 (2005), El temps no vol quedar penjat (2008) i el darrer, que és el que comento avui, A mala hora gos no lladra.  Dietari de l’1 de Gener fins a l’1 d’agost del 2001. Totes tres obres publicades per Llibres de L’ALJAMIA.

En aquest volum, Manel explora el cantó obscur del món editorial i ens ensenya amb tota sinceritat com les passions poden acabar arribant a ser també abismes. Qui els coneixem podem identificar moltes de les persones i situacions que s’expliquen en aquesta obra, però no és tampoc necessari per aproximar-se a les essències del que ens diu, que al cap i a la fi són  les que marquen el difícil camí de la literatura, ple d’adversitats i obstacles que s'han de saltar per acabar surant.

De la vida personal a la tasca editorial, del pensament literari als anhels i a la situació de la cultura, amunt i avall, a banda i banda, a cop de tros d’escrits, aquest nou llibre ens demostra que en Manel va avançant cap a la redacicó d’un gran corpus en el qual el centre és ell i la literatura, la seva passió per la paraula i la cultura en un món que no el comprèn. Però és que aquest és un món que no el comprèn ni a ell ni a ningú que tingui interès per la cultura, és un món de descerebrats que idolatren Lady Gaga o que amb el fet que guanyi el seu equip ja en tenen prou.

En aquest darrer dietari, a més, l’autor ens parla d’una part molt dfiícil de la seva vida, vinculada al món editorial especialment, però ho fa amb prou habilitat literària perquè tinguem ganes de continuar llegint fins al final. I aquí és on es veu l'ofici de qui el signa.

El lector no hi descobrirà res que no hagi passat ja, però sí la veu literària d’aquest escriptor valencià que malda sempre per sobreviure i acostar-nos als lectors la seva obra, “com els elefants cap endavant”, recordant una frase que va dir-me una vegada.

A l’espera que aquests dietaris carregats de sinceritat, d’anàlisi de la vida diària i de les persones, la condició humana i l’obra literària en definitiva, continuïn, tanco amb una de les entrades: 

15 de juliol
Tornada a Puçol. Reencontre amb la solitud.

'QUIMERA DEL LECTOR ABSORTO', DE JUAN MANUEL GONZÁLEZ LIANES

Publicada per Edicions Carena, Quimera del lector absorto, del mataroní Juan Manuel González Lianes, és una novel·la que destil·la amor pels llibres i la literatura i una bona prova que hi ha vida més enllà del que ens diuen que hem de comprar a les llibreries.

Les històries que que s'hi lliguen en la trama narrativa giren al voltant dels correus  que Ignacio (nom que d'entrada ja remet al prota de La conjura de los necios) envia al seu amic Dámaso, amb les rocambolesques situacions que li succeeixen en un congrés de lectors compulsius a Criptana.

Allí, Ignacio hi coneixerà una galeria d'incurables addictes a la lectura, amb possessió d'una història que desitja ser explicada. I així, també, es convertirà en un destinatari atzarós d'aquestes històries, fins que comenci a viure la seva pròpia en sentir els passos de Laura.
En aquesta novel·la, les destacades referències a les obres d'autors reconeguts evidencien aquesta passió per la literatura de qui l'ha escrita. González Lianes va estar al capdavant de la papereria-llibreria Argent Viu, de Mataró,  i llicenciat en Filologia Hspànica, és professor de secundària al Maresme.

"Llevaba un año viviendo solo en un apartamento cerca del centro, en una calle sin tráfico de las antiguas de Mataró, cuando cierto día Ignacio recibió una carta sin remitente. La carta estuvo cerrada una mañana entera sobre la mesa del escritorio. Pensó que podría tratarse de propaganda electoral; pero al no venir impreso el logotipo de partido alguno, acabó abriéndola mientras se tomaba el café". 

Així de contundent comença aquesta interessant obra.

'NO HI HA SOMNIS IMPOSSIBLES', DE CARMEN JULIÀ

L'any 1911, Manel, doctor en farmàcia, inventor, fotògraf, melòman i escriptor, surt de Mataró a bord del vaixell P. Satrústegui en direcció a Sud-Amèrica. Carregat amb una màquina de fer pastilles ideada i desenvolupada per ell mateix, manté el propòsit d'establir una petita fàbrica a l'Argentina, país on espera trobar l'oportunitat de la seva vida. Allà l'esperen el seu amic Oristrell, i un petit propietari d'origen català que els ha promès una aportació de capital per a poder arrencar el negoci.

Aquets és el punt de sortida de l'apassionant aventura que Manel iniciarà i que té per objectiu el que molts catalans de l'epòca van fer, anar a buscar fortuna per treure els seus de la mala situació econòmica. El periple vital del protagonista, allunyat de la seva família, per Buenos Aires i terres argentines, marca el pols d'una novel·la que s'estructura en una part narrada en primera persona a través d'un diari personal i una segona, a partir de l'intercanvi de cartes amb la seva esposa, a qui mostra el món del continent america que va descobrint.

Carmen Julià (Mataró, 1965), treballa de professora de llengua i literatura catalana al col·legi salesià Sant Antoni de Pàdua de Mataró. És autora del recull de contes Set paranoies i de les novel·les Mentre pugen els brioixos o No hi ha meló sense taca, amb la qual va obtenit el Premi de Narrativa Goleta i Bergantí del Masnou.

No hi ha somnis impossibles és una novel·la en clau històrica que ens acosta a les dificultats d'haver d'abandonar el propi país i anar a buscar horitzonts millors, com han hagut de fer moltes persones al llarg de la història. L'ha publicat El Toll.

D'altra banda, l'obra està basada en el diari que va escriure en Francesc Spà Salarich el 1911.

ELS CONTES D'HERMÍNIA MAS

Edicions del Roure de Can Roca publica Estimat, t'he de deixar, els relats d'Hermínia Mas, en la seva col·lecció de Butxaca.

Hermínia Mas és poeta i contista i autora d'obres com Idriss, la noia del fil de seda, del qual s'han publicat 10 edicions. També ha escrit contes per a nens i nens de totes les edats, com El dinosaure i la sequoia, que narra la història d'un petit dinosaure a qui ningú no ha explicat que els arbres no es poden tombar.

En el recull Estimat, t'he de deixar, el lector hi trobarà històries que amaguen valors, descobriments i evolucions personals, amb la clau narrativa que determina els bons contes, és a dir que t'estiri fins al final i que et sorprengui alhora, cosa que l'autora aconsegueix plenament.

Amb aquesta col·lecció, d'altra banda, l'editorial enceta l'àmbit Pensar i dialogar, amb el qual vol oferir obres que a més d'entretenir facin que el lector es plantegi qüestions de la vida diàra. Ens uns moments en els quals motivar a la gent que pensi és un luxe, això és un valor afegit, com també que aquests relats els puguin llegir joves i menys joves, sense barreres d'edats, una altra de les claus a tenir en compte d'aquesta obra.

ELS AFORISMES D'AGUSTÍ PEIRÓ

Llegeixo l'obra aforística de l'escriptor valencià Agustí Peiró. En concret, els reculls Tot està permés i Primeres propostes, publicats per llibres de L'Aljamia.

Peiró ve treballant l'obra aforística des de fa anys, molt abans que es tornés a posar de moda la brevetat. En els seus textos de Primeres propostes hi ha la voluntat d'aprofundir en el cor de les coses, partint dels grans pensaments filosòfics i la necessitat i la intenció de reflexionar sobre les qüestions humanes i vitals.

A l'altre recull, Tot està permès, s'hi poden trobar 126 microtextos en els quals la ironia i la brevetat es donen de la mà, amb la voluntat d'aclarir el casos del món. Entre el pensament, l'acudit intel·lectual, el poema i la necessitat de trobar l'infinit, passen com píndoles i el consum de cadascun oxigena el cervell, demostrant que allò que és breu no és mai fàcil de fer, si està ben fet però.

dimecres, 8 de desembre de 2010

'LA CALLE FONTANILLS', DE JUAN ANTONIO MASOLIVER RÓDENAS

La calle Fontanills, recull de relats de Juan Antonio Masoliver Ródenas publicat per Acantilado, ens acosta el  seu particular món narratiu, un retorn al món obsessiu de la infantesa i de la pubertad, amb el Masnou com a centre.

És difícil trobar paraules per a l'obra de Masoliver, que s'amplia a d'altres camps com la poesia i l'assaig i també, en definitiva, a aquesta passió pels llibres que desenvolupa també en la seva tasca com a crític literari.

Com pot veure's en el primer relat de l'obra, 'Escombros', en els paisatges més propers es pot trobar la profunditat i els abismes, aprop nostre tenim l'horror i la bellesa de l'existència i la dalla de la Mort que esguarda el nostre caminar com a funambulistes pel prim filferro de l'existència.

D'altra banda, a la última història del llibre, "Inmolación", es reflexiona sobre la creació literària i l'autenticitat de l'artista.

Enmig, però, un conjunt d'històries que demostren l'ofici del poeta que domina l'art narratiu, l'escriptor que sap creuar els seus límits, arriscar-se i jugar-se-la perquè el lector el segueixi en el camí cap al que hi ha a l'altra banda de la creació: un gran forat negre, el final i el principi, l'atracció inevitable envers un destí que no es comprèn, ple d'incerteses però també de meravelles.

'CURVAS PELIGROSAS', DE SUSANA HERNÁNDEZ

L'escriptora de Premià de Mar Susanna Hernández presenta la seva tercera novel·la, després d'una trajectòria també pel gènere poètic i uns quants anys d'ofici en el conreu de la paraula que perfilen tot un itinerari, malgrat la seva joventut.

Curvas peligrosas, publicat per Odisea editorial, s'endinsa en la narrativa de gènere. L'aparició d'un cadàver en un contenidor proper al Parc d'Atraccions del Tibidabo, és el primer cas de la subinspectora Rebeca Santana, acabada de llicenciar-se.

A més de troabr el culpable, haurà de navegar amb el complicat caràcter de la seva companya, la subinspectora Miriam Vázquez, alliberar-se del seu passat i resituar-se en la seva vida sentimental, defensant-se alhora de les burles d'alguns dels seus companys de la Jefatura de la Policia Nacional.

D'altres obres de Susanna Hernández són La casa roja (Premi Ciutat de Sant Adrià, 2005)  i La puta que leía a Jack Kerouac (2009).

EL 'QUADERN D'OMBRES' D'ÀLEX SUSANNA

Quadern d'ombres, d'Àlex Susanna (Columna, 1999), és un d'aquells llibres que després de llegir vols guardar per tornar-lo a rellegir.

Recull de notes, retalls d'altres autors, impressions, pensaments, moments, bloc abans de l'expanssió a la xarxa dels blocs, Zilbaldone, és en definitiva un calaix de trossos de textos que demostren que no tothom  és artista. I que potser, el veritable creador és el que renuncia a ser-ho pel seu art i s'hi integra des d'una percepció profunda, senzilla, plena alhora d'amplis horitzonts.

Algunes de les ombres del quadern de Susanna perviuen en el temps i en la memòria, d'altres se les endú la maregassa... però això és el que l'autor vol amb el seu treball literari, claríssim.

I rera aquest el volum que a la portada té un humil paisatge pictòric, la constatació que el que està ben fet sobreviu al pas del temps, amb la solidesa de les coses senzilles, la fragilitat i alhora la contundència de l'ànima.

LES 'HOMÈRIDES', DE VICENT PENYA

Homèrides, recull de poemes de l'escriptor valencià Vicent Penya, va rebre el Premi Ibn Hazm de l'Ajuntament de Xàtiva, ha estat publicat per Bromera i és la constatació que el seu autor és una de les veus a tenir en compte de la poesia catalana actual.

El treball de Penya (Rafelbunyol, 1961), al llarg dels anys, ha estat un constant procés d'evolució en el domini de la paraula i l'estrofa, però també amb voluntat de créixer en la construcció d'una obra poètica que es planteja les grans preguntes, les que no tenen resposta.

Així, com en un altre dels seus reculls, titulat El buit,  els poemes d'aquest escriptor valencià ens parlen de les eternes preguntes i d'aquest gran viatge que és la vida. No hi ha respstes per al lector, com tampoc n'hi ha per a qui fa les preguntes, però si la constatació que la literatura ens allibera i ens fa conscients que una part de nosaltres té l'energia dels àngels, el poder dels déus, però és una pols còsmica tan mínima com gran és la fragilitat que ens fa humans.

Mnèmosine, Clar i ras, L'àgora, Exhortació, El viatge, Vitaulles, Zero, La muralla..., són alguns dels poemes que donen forma a una obra que està en ple desenvolupament i que segur, encara, ens sorprendrà. Perquè la poesia de Penya és un gran edifici en construcció del qual solament n'hem vist alguns dels pisos i encara ens falta arribar a l'àtic.

Un tros del poema Ombra:

No has deixat mai de mantenir, per cert,
un secret que ben endins del cors serves,
però per tal de ser just, i una mica
íntegre i prudent, no fóra sobrer
que proclamares als quatre vents un
compromís latent que amb la vida afirmes
i reconeixes. D'aquesta manera,
doncs, aquells fantasmes que adesiara
t'escometen –expressament de nits–
s'esvanirien sense més astúcies.
O potser no, qui sap?, no cal ni dir
que aquests cànons no són massa ortodoxos,
car molt sovint empenys una ombra amb què
comparteixes desenganys i gaubances.

RELS, L'OBRA D'ADRIÀ CHAVARRIA I TERESA D'ARENYS

La Teresa d'Arenys, que és una de les escriptores més importants que ha donat el Maresme i una veu a tenir en compte en el panorama literari català (quan algú li editarà l'obra completa, si us plau), m'ha fet arribar dues publicacions que es mereixen destacar.

Una és "Rels", revista d'idees i cultura, en el seu segon número, dedicat a "Joan Sales, l'escriptor, l'editor, el soldat de Catalunya". La publicació, dirigida fins a la seva mort en plena joventut per Adrià Chavarria, és una aproximació qualitativa a l'obra de Sales i la demostracio que a Catalunya, sempre, unes poques revistes minoritàries han salvat la nostra cultura de la desaparició. En aquestes publicacions, a més, sempre hi ha hagut impulsant-les persones que estimaven la literatura i els escriptors des del més absolut voluntarisme.

La Teresa també em fa arribar Remor de veus (i darrers sons inèdits), llibre de poemes d'Adrià Chavarria, amb il·lustracions d'Enric Maass.

En el recull hi descobreixo la veu poètica i contundent de Chavarria, autor d'una poesia de la brevetat que s'abeura en aigües profundes. Poemes curts i sintètics, de paraules mesurades, que ens acosten a la pregonesa de les coses i que les il·lustracions d'Enric Maass acaben de perfilar i arrodonir com a obra artística d'extraordinària puresa.


Un dels poemes:

Els flocs de neu es fonen
dis el pou d'un desig hermètic.
S'esbatanen les pors en la cambra de mals endreços.
Resten records
en matèria de penyora incessant.

LA MOSTRA LITERÀRIA DEL MARESME

La Mostra Literària del Maresme, certamen emblemàtic de la comarca, perviu malgrat els complexos temps actuals i el pas del temps.

Aquest any s'ha encarregat de la fase comarcal, el municipi Vilassar de Mar. Hi vaig poder fer de jurat amb Oriol Vergés, Maria Gràcia Gelpí i Jaume Prat.

La Mostra manté viva una flama i tradició de certàmens que al llarg dels anys ha servit perquè molts escriptors hi poguessin publicar, principalment, les seves primeres obres.

Amb el llibre a la mà dels treballs guardonats, constatar un cop més que des de les institucions s'ha fet molt per la cultura de la paraula impresa.

Fa anys que demanava un canvi de rumb d'aquets concurs, però ara veig que no és necessari perquè fa plenament la seva funció.

LA PINTURA DE JOSEP M. CODINA, ARA EN LLIBRE

Tiempo en blanco, de J.F. Yvars, publicat per àmbit, ens acosta a l'obra plàstica de Josep M. Codina.

De la mà d'un dels destacats historiadors de l'art, Yvars, aquest llibre ens acosta al treball del creador mataroní, una persona discreta que ha anat confegint lentament, però buscant el cor de la matèria, el seu treball plàstic.

L'obra de Codina, que aquest llibre retrata amb paraules i imatges, pretén trencar barreres, almenys és el que es constata.

Codina pertany a una raça d'artistes que  ja fa temps que ha superat la reproducció naturalista de la realitat i sense defugir la tècnica penetren a la pell de les coses.

El seu art és visceral i alhora analític, a través de la pintura ens acosta a unes realitats tan clares que no les havíem vist mai i ens obliga a pensar, a sentir, a descobrir allò que ja era evident però no percebíem.


Al llibre, hi diu Yvars:

"La pell entesa com el territori gens neutre de les vivències humanes, roturada pels signes del temps. Davant d'aquest dilema situaria l'última pintura de Codina tremendament dramàtica en la seva aparent sobrietat, contaminada d'un cansament ancestral, d'una vulnerabilitat atàvica que la transforma en una experiència estètica fascinant, encara que només sigui perquè transcriu literalment l'estat d'ansietat que augura la sorpresa d'una vivència sensible depuradora i essencial a l'ensems. Una nova visió de la realitat plàstica en qualitat d'expectativa apassionant, definitiva".

LA POESIA DE KIRMEN URIBE

Mentrestant agafa'm la mà, és una antologia publicada per Proa del poeta basc Kirmen Uribe (Ondarroa, Biscaia, 1970). Me'l va regalar el llibreter de El Celler de llibres de Sant Cugat i m'ha permès descobrir dues coses:

- Una: la contundència d'aquest poeta basc actual.

- Dues: la bona tasca de traductora de la jove escriptora de Calella Laia Noguera, que junt a Jon Elordi, són els que han passat aquests poemes al català.

Uribe és un autor contemporani que parla a través de la poesia dels temes més actuals i en clau entenedora.

Un tast:

Peixera

Els peixos vermells de la peixera no saben
–gira que gira–
que hi ha peixos que viuen als rius.

Ni tan sols saben
–gira que gira–
que existeix el mar.

Els peixos vermells de la peixera no saben
–gira que gira–
que estem mirant-los, a l'espera.


Kirmen Uribe.

'LA PUERTA', d'ALBERT LLADÓ

El periodista i escriptor  Albert Lladó, de Pineda de Mar, acaba de publicar la seva primera novel·la La puerta, dins el segell Cultivalibros.

Lladó, inpulsor a la comarca de Diari Maresme, alterna la seva tasca periodística amb la d'escriptor de ficció.

Ara, amb La puerta, ens acosta la seva primera història llarga en solitari, en la qual el seu alter ego literari descobreix la vida a través d'una Barcelona en la qual està guiat pels escriptors Jesús Lizano i Julio Cortázar.

La puerta ens acosta al descobriment de la vida i ho fa des d'una Barcelona atemporal, el món dels joves i la recerca existencial a través de la cultura, l'amor i la vida, amb frases molt curtes, diàlegs clars i la voluntat d'arribar al cor de les coses.

LA CASA ACABADA

Es veu que diuen els turcs que quan la casa està acabada entra la mort.

IMPERFECCIONS

Som profundament imperfectes.

Hi ha, però, qui dominant aquesta situació en sap treure profit.

Són el sque prosperen sempre.

BOLI BIC DE QUATRE COLORS (BB4C)

És una demostració de la capacitat d'aquesta empresa francesa de saber adaptar-se als nous temps i cal prendre'n bona nota.

Mantenen el bolígraf de tota la vida, un clàssic intergeneracional, fet a França, el blau i blanc de sempre.

En creen un de de nou, verd i blanc, amb nous colors més fashion, acord als nous temps i nous públics, obrint-se a la part femenina i artística.

Treuen un BB4C com el de sempre, però fet al Japó, amb uns retocs subtils i gaudinians i algun detall jove, com el forat que permet posar-hi un cordill i portar-lo penjat al coll

LA NECESSITAT DE FUGIDA

La necessitat de fugir cap a un paradís perdut sempre ens encalça.

De fet, fugim cap a endavant i en mirar enrere es veu l'abisme.

Per això aquest és un món per a gent sense escrúpols, que són els que triomfen, els que suren en tots els mars i tempestes.

dimecres, 10 de novembre de 2010

ENTREVISTA A L'ESCRIPTOR XAVIER GUAL


TRIBUNA Maresme. 

Entrevista a l’escriptor Xavier Gual, autor de El gat que va perdre els bigotis
(Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2010).

“Quan acceptem que
els animals tenen
sentiments, serem
més humans”

Xavier Gual (Barcelona 1973). Llicenciat en filologia catalana. Com a escriptor ha publicat les novel·les Els tripulants (2001) premi Ribera d’Ebre i Ketchup (2006) traduïda al francès i a l’italià. També els reculls de narracions Delirium tremens (2001) premi Mercè Rodoreda i Estem en contra (2007) premi Pere Quart d’humor i sàtira. Treballa com a professor de secundària, també com a periodista, amb articles a l’AVUI i al programa La segona hora de RAC1. Va ser redactor a TRIBUNA Maresme quan era setmanari i tot just acaba de publicar El gat que va perdre els bigotis, un llibre on els protagonistes són els animals de companyia.

Quina història descobriran els lectors a ‘El gat que va perdre els bigotis’?
La d’en Rufus, que encarna la figura del gat adorat per la seva mestressa, que no ha sortit mai de casa i que la primera vegada que ho fa es perd, en aquest cas a l’aeroport de Barcelona. En Rufus podrà comparar la seva vida amb la que tenen una gata i un conill que fa temps que viuen abandonats i s’espavilen per sobreviure a les amenaces del món exterior.

Per a quin públic lector està pensat el llibre?
Un lector adult que vol aprendre i millorar el seu coneixement del català o simplement passar una bona estona. Els requisits d’aquesta novel·la són especials. Pertany a la col·lecció ‘VEUS Lectures’ de Publicacions de l’Abadia de Montserrat. En català hi ha manca de material d’aprenentatge que reforci la part més teòrica. El llibre també inclou un CD en format MP3 perquè es pugui escoltar la història sencera i practicar la fonètica.

És un tipus de narrativa diferent del que habitualment escriu?
Crec que manté les constants de totes les meves obres, per tant l’humor i la crítica social no hi falten. No obstant la dificultat principal d’escriure aquesta novel·la ha estat les limitacions de nivell, com per exemple que només podia utilitzar les formes dels verbs en present i un vocabulari reduït. D’altra banda és la primera vegada que els protagonistes són animals de companyia (gats, conills i gossos), i això m’ha permès experimentar amb un tipus de relacions diferents. 

Quins valors es desprenen de la història?
Les faules sempre han servit per dir aquelles coses que si ho fessin els humans ens semblarien massa explícites, tan per a infants com per a adults. En determinades situacions el comportament animal és idèntic al nostre. La por, la recerca de la felicitat a través d’una vida confortable... El dilema de conservar la dolça rutina o el d’arriscar-se a l’aventura per guanyar-se el plat a taula. En Rufus i els seus companys de l’aeroport són totalment contraposats però necessiten, al capdavall, ajudar-se. 

Ha tingut o té gats, vostè?
Sí. Quan vivia amb els meus pares. En recordo un que es deia Súper, el pobre el vam acollir de petit perquè algú li havia tirat una pedra i havia perdut un ull. És el gat més valent he que conegut. Quan ja era molt vell un dia va marxar i ningú el va veure mai més. Encara que la llista de mascotes ha estat llarga ara només convisc amb la meva dona, el meu fill i un canari de concurs. Del gat sempre m’ha agradat aquest posat de murri, que sembla que observi la vida amb la calma d’un jubilat com qui se’n fot de tot per sota dels bigotis. Per als gats aventurers set vides encara són poques. Un gat, si vol, s’espavila i és capaç de mantenir un lligam estret amb els seus amos, però també busca la seva independència. Quants humans no voldríem compaginar les dues coses?

Escriure sobre els animals demana entrar dins la seva manera de ser?
Com qualsevol personatge, si vols que sigui versemblant. Entrar dins la psicologia dels personatges és una de les coses més excitants de l’ofici d’escriure. Crec que l’èxit d’un escriptor és la de fixar-se amb la realitat que vol explicar. Sempre he estat molt observador. També dels gats, o del gos policia que vigila l’aeroport. Tots els animals que surten a la novel·la tenen la seva manera de ser. En Rufus és poruc i insegur, en Kitty és un conill japonès irònic i rondinaire o en Xarli, un gos policia, obedient i agressiu.

La societat tracta bé els animals domèstics. Encara falta molt camí per a recórrer?
A la gent se li encongeix el cor quan veu patir un animal, a vegades més que amb els humans. D’altres, però, encara paguen una entrada per veure com en maten. Tots els mals del món es mantenen perquè xoquen amb els negocis. Els animals tampoc hi escapen. Potser quan acceptem que també tenen sentiments i que poden patir tant com nosaltres, potser aquell dia estarem més a prop de considerar-nos humans.

dimarts, 9 de novembre de 2010

ENTREVISTA A LA PRESIDENTA DE LA FUNDACIÓ TECNOCAMPUS, ALÍCIA ROMERO

TRIBUNA Maresme.


“Hem de basar el nostre model econòmic
en la innovació, la creativitat i el talent”


La presidenta de la fundació TecnoCampus Mataró Maresme (TCM), Alícia Romero, explica en aquesta entrevista algunes de les directrius d’aquest nou project que va inaugurar-se el passat dijous 3 de novembre, amb la presència de la ministra de Ciència i Innovació, Cristina Garmèndia. TCM és la nova punta de llança de la capital de la comarca en tecnologia i coneixement, que alhora ha de ser un important dinamitzador de promoció econòmica. EN l’entrevista, Romero també ens explica algunes de les claus del fòrum INNOVA 360º.

TecnoCampus (TCM) inaugura en un moment que la situació econòmica és la prioritat. El nou parc generarà llocs de treball, és evident, però quines espectatives tenen en aquest aspecte?
El TecnoCampus és el resultat d’una planificació a anys vista per part de moltes persones, entre les quals vull destacar l’exalcalde de Mataró, Manuel Mas i la primera presidenta de la Fundació TCM, Pilar González. El fet de pensar-ho fa més de 10 anys ha fet possible que avui estem ja treballant en un nou model econòmic més basat en el coneixement, fet que ens ha d’ajudar a generar riquesa i llocs de treball en el territori. És difícil donar xifres concretes, però ja d’entrada unes 300 persones treballen a les empreses i institucions que han firmat compromisos en ferm per instal·lar-se a les dues torres empresarials del parc.

La formació que ofereixen els centres universitaris de TCM s’adapta a la demanda del mercat? Parteix d’aquesta demanda?
Aquesta és la intenció. El que volem no és tenir com més estudiants millor, sinó que els que tinguem estudiïn graus o màsters que els serveixin per ser més competitius en el mercat laboral, i alhora satisfer demandes del mercat. L’exemple més clar és el nou gran d’Infermeria posat en marxa aquest curs, en els propers 10 anys caldran 25.000 infermeres a Catalunya.

TCM aporta un nou eix de centralitat a Mataró i al Maresme. La proximitat a Barcelona també és un dels factors importants del parc. Quina relació s’establirà amb la capital de Catalunya?
Clarament Barcelona és una oportunitat, no una amenaça. Per tant, treballarem per aprofitar els avantatges que ens genera aquest factor. Al capdavall, som part de la gran Barcelona, i ja estem encetant línies de col·laboració amb la capital. Fa unes setmanes varem entrar a formar part del BCN Triangle Econòmic, per exemple. I de manera semblant, la proximitat amb Granollers i el Vallès Oriental resulta d’una gran importància que cal saber aprofitar. En aquest cas, també fa mesos que hi treballem.

Amb el parc, Mataró ha creat una nova àrea de la ciutat per la qual hi passaran moltes persones i demandarà serveis, públics i privats. Quina previsió tenen del creixement de la zona al voltant del TCM?
La crisi ha alentit plans de desenvolupament urbanístic com els del propi sector del Rengle i també els d’Iveco-Pegaso, però no tenim cap dubte que tot el front marítim, així que es recuperi una mica el marc econòmic, serà un nou espai de desenvolupament social i econòmic de la ciutat. Tenim previstes zones residencials amb equipaments i espais pel terciari, reforçant així la convivència d’usos.

D’altra banda, en aquests moments de globalització, quina relació establirà el TCM amb el món, amb el mercat internacional?
La internacionalització és una de les línies estratègiques del parc. Cal no obstant reforçar aquesta mentalitat global, i ho estem fent. Per una banda, en l’àmbit dels estudis universitaris amb convenis amb universitats estrangeres, potenciant la mobilitat d’estudiants i professors o per exemple amb el nou Màster en Emprenedoria i Innovació, que imparteixen professors d’arreu d’Europa, tant acadèmics com professionals i emprenedors. També en l’àmbit empresarial estem treballant per aconseguir intercanvis entre incubadores perquè els nostres emprenedors realitzin experiències a altres països. Aquesta és la línia que volem seguir.

Els emprenedors, el coneixement i les noves tecnologies, són els puntals d’aquest equipament. Són també la clau en el creixement econòmic de Mataró i el Maresme?
Així ho creiem i la situació actual no fa més que reforçar aquesta creença. Hem de posar el coneixement en el centre de l’economia. Hem de basar el nostre model econòmic en la innovació, la creativitat i el talent. Per aquest motiu l’equip de govern de la ciutat, amb l’alcalde, Joan Antoni Baron al capdavant, no ha volgut alentir les obres del parc com alguns suggerien, tot el contrari, de manera decidida ha volgut continuar amb aquest projecte clau que permetrà transformar el nostre model econòmic.

TCM serà un espai dinamitzador de propostes. La cultura també hi serà present?
Obviament, la cultura com podria estar absent d’un projecte que té en la universitat un dels seus puntals? Sense anar més lluny, només cal fixar-se en la programació del centre de congressos del parc aquestes primeres setmanes: s’hi ha celebrat des dels Premis Blocs Catalunya, fins a un homenatge al poeta Federico García Lorca.

El sector privat ha encaixat bé amb el projecte de TCM?
Per ara hem tingut una gran acollida tant per part d’empreses que han volgut ser des del primer dia al parc, llogant espais, com de firmes que han apostat per celebrar actes al nostre centre de congressos, entre ells grans empreses com CatalunyaCaixa, el BBVA o Menarini Diagnósticos. Per tant, i sabent que ens queda molt camí per fer, la valoració és positiva.

FÒRUM INNOVA 360º

Parlem del fòrum INNOVA 360º. Podem dir que ja s’ha consolidat aquesta proposta?
L’Innova 360º és un marc de diàleg entre empreses i emprenedors i alhora un espai de trobada ciutadana. En aquest sentit creiem que sí, que s’ha consolidat.

Quines novetats presenten aquest any?
La programació s’està acabant d’enllestir, però sens dubte el fet que per primer cop se celebri l’Innova 360º a la nova seu del TecnoCampus ja serà un al·licient perquè tots els públics als quals ens adrecem ens visitin. Aques any, per ser el primer que celebrem al parc, dedicarem gran part de la programació a parlar dels sistemes d’innovació als territoris i del paper dels parcs en aquests. A més, serà el primer any que portem a terme la Nit amb Visió conjuntament amb la FAGEM i, per aquest motiu, entregarem alguna categoria nova pel què fa als premis. Esperem que aquests dies serveixin per fer xarxa entre emprenedors, estudiants, investigadors i empresaris.

Foto: TCM.

ENTREVISTA A FEDERICO TRILLO (PP)

TRIBUNA Maresme.

“L’entesa entre Catalunya
i Espanya és una necessitat”

El dirigent històric del PP, Federico Trillo, va ser a Mataró el passat 4 d’octubre, en companyia dels militants locals d’aquesta formación política. Trillo és un polític de dilatada trajectòria. Va ocupar els càrrecs de president del Congrés dels Diputats i va ser ministre de defensa. També, el 2006 i en nom de la seva formació política, va ser qui va interposar recurs d’inconstitucionalitat contra diversos preceptes de la Ley Orgánica de reforma de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. Vam poder parlar amb ell sobre la seva percepció de la situación política i la relació entre Catalunya i Espanya.

Ara que està al Maresme, on van néixer les consultes sobiranistes, com les percep des de fora de Catalunya?
És un moviment minoritari, marginal. Són consultes il·legals, però pacífiques. L’entesa entre Catalunya i Espanya és una necessitat. L’independentisme no condueix a port segur, és un desastre per a Catalunya. La inmensa majoria no han anat a votar. És la confusió del PSC i del tripartit. A Catalunya, és un gran engany. Ningú discuteix que el PP dóna una resposta positiva a aquest moment. Anar amb el PP és anar sense una necessitat d’aventures. 

El PP, doncs, ha trobat finalmente la seva línia política a Catalunya?
Catalunya té una gran oportunitat de trobar-se amb si mateixa. S’han de respectar les regles del joc i no s’ha de forçar res. El PP és una força inèdita a Catalunya. Hi haurà un nou govern a Madrid i volem ser decisius, tenir una nova oportunitat de governar. Tenim un equip molt renovat. I els companys de Catalunya se senten ofesos quan no se’ls considera catalans. 

Quins objectius es plantegen a Catalunya?
Ser decisius. Entrar al nou govern, com estem governant al País Basc. El PP modera els excessos dels uns i dels altres, ocupa el centre, la frontissa, l’equilibri. 

Vol dir que es tornarà “a parlar el català en la intimitat”, com en l’epoca d’Aznar?
En el tema de l’Estatut nosaltres hem estat exclosos del procés i la sentència del tribunal constitucional ha estat amb majoria socialista. 

Però la relació entre Catalunya i Espanya no passa pels seus millors moments.
Ha d’acabar l’allunyament. Jo a Catalunya em trobo com a casa. Però s’ha d’acabar que hi hagi persones que se sentin dolgudes i desplaçades, no és manera de persones civilitzades, lliures i democràtiques. 

Com veu la situación del PP a Mataró?
En un moment de creixement del PP a Catalunya. A Mataró subratllo el pla del front marítim, plantejat pels meus companys. Som branques del mateix tronc comú. 

L’economia és el gran problema de l’Estat?
Contrasta com els anys de gestió del govern van en paral·lel amb la destrucció de treball i el dèficit. No hem d’inventar-nos res els del PP. Amb el govern actual el país està enfonsant i amb nosaltres creixia. Quan més aviat siguem decisius per a Catalunya, millor. Ara anem a pitjor i cada dia serà una ruïna. La base és la confiança i Zapatero genera desconfiança general en tot. La situació és molt greu i molt urgent. Demanem eleccions generals per acabar la sagnia. Fins i tot des del seu propi partit els ho demanen. 

Fa uns dies, el líder del seu partit, Mariano Rajoy afirmava que hi hauria gent del PSOE que els votaria.
Els militants del PSOE tenen una decepció profunda, estan confosos i abandonats. 

Hi ha com una obsessió des de determinats sectors per retallar poder a les autonomies.
El PP Governa a Galícia , València i d’altres comunitats. I a qui governa en aquests comunitats no se li pot culpar dels mals governs centrals i autonòmics. Cal avançar cap a una etapa de coses fructíferes i de benestar. Una altra cosa és el debat de les articulacions de l’Estat. Si el problema és el tema econòmic, cal asseure’s i parlar-lo.

ENTREVISTA A SERGI CENTELLES, FILL DEL FOTOPERIODISTA AGUSTÍ CENTELLES

TRIBUNA Maresme.

“Els passats sis mesos hem tingut mes exposicions 
i reconeixements que en tota la vida del meu pare”

L’edifici Els Vienesos, del Masnou, mostra fins al 22 de novembre l’exposició ‘Agustí Centelles, fotoperiodista’, centrada en l’obra d’Agustí Centelles (1909-1985). És considerat un dels pioners del fotoperiodisme modern a Europa i les seves imatges són les més representatives i famoses de la Guerra Civil. Se l’ha arribat a posar al costat de fotoperiodistas com Robert Capa. Centelles i la seva família estan vinculats al Maresme a  través de Premià de Mar. Parlem del seu llegat i obra amb el seu fill Sergi i de la polèmica que va suscitar la controvèrsia pel fons fotogràfic entre  Generalitat i Estat.

Quina part del fons d’Agustí Centelles es mostra a l’exposició del Masnou?
Una selecció d’obres positivades dels negatius originals, que vaig positivar jo mateix fa anys.

I de cara a un futur, on s’anirà exposant el fons? 
Aquesta exposició ha estat itinerada, recentment,  a Mataró i Lloret.  Està a disposició de tots els Consells Comarcals de Catalunya i diferents ajuntaments, la cedim de manera gratuïta. Tenim resposta de Vilassar de Dalt, Gandesa i l’Hospitalet de Llobregat.

Quina accessibilitat té l’arxiu? Els experts el poden consultar? Es mostra amb exposicions puntuals?
L’arxiu fotogràfic històric d’Agustí Centelles en els negatius originals va ser dipositat al Centro Documental de la Memoria Histórica, ens del Ministerio de Cultura que prepara diferents exposicions i posar tot l’arxiu a disposició de tothom al “núvol”.

De tot el conflicte per la pugna de l’arxiu entre Generalitat i Estat n’ha quedat un mal regust. Quina ha estat la seva posició?
La nostra posició va quedar definida en una carta oberta a tota l’opinió pública que vam enviar a tots els mitjans de comunicació i està penjada al nostre bloc.

Però potser una part de l’opinió pública no ho ha entès i ha determinat que han primat els interessos econòmics.
Els interessos econòmics no han estat determinats en cap moment,  el que ha decidit l’operació ha estat la manca de voluntat política d’àmplia difusió i màxim reconeixement institucional. Les ràpides negociacions amb la Fundació Vila Casas i l’Ajuntament de Barcelona, són un clar exemple de la manca d’importància del aspectes econòmics.

Ha faltat sensibilitat de les institucions per preservar l’obra d’Agustí Centelles?
Sí, exceptuant la col·locació d’una placa a la seva memòria per l’Ajuntament de Barcelona en el seu estudi del carrer Ciutat de Balaguer.

L’obra del seu pare està tenint, al final de tot aquest procés, el reconeixement que es mereix?
Durant els passats sis mesos hem tingut mes exposicions i reconeixements que en tota la vida del meu pare.

Quins records li queden de la vessant de fotoperiodista del seu pare?
L’honestedat, compromís, gran professionalitat,  gran humilitat i sentit de justícia i la decepció que l’únic reconeixement que va tenir en vida li va arribar l’any 1984, al rebre el Premio Nacional de Artes Plástica en Fotografía, que li va concedir el Ministerio de Cultura. Ell l’esperava més proper.

La relació dels Centelles amb el Maresme de quan ve?
Els anys 30 va fer un reportatge sobre l’exportació de patates a Anglaterra. Li va plaure molt el clima i la llum d’aquesta comarca. La seva esposa volia tenir casa i hortet (el concepte del President Macià) i la comarca del Maresme va ser el lloc escollit. Tota la família Centelles viu a Premià: avis, fills i néts.

- Fotografia d'Agustí Centelles: col·lecció particular família Centelles i Martí.

Fotografia dels germans Sergi i Agustí Centelles: Agustí Centelles i Molinero.

WWW.PUZLE.CAT

En Carles Molins ha penjat a la xarxa la seva excel·lent proposta literària com a editor d'interessants autors i autores.

No us la perdeu: www.puzle.cat.

UN ARTICLE DE MANEL ALONSO

MEMÒRIES DIGITALS ARA EN PAPER

Per Manel Alonso

Albert Calls i Xart és un rara avis en els temps que corren, un individu hiperactiu i polifacètic que nodrix la seua caldera, que no la seua butxaca, amb tot un seguit d’interessos que el fan moure en diversos camps amb una gran energia i dedicació. Així, qui escriu l’ha pogut veure treballar com a agitador cultural, editor de fanzines, llibreter, editor literari, narrador, poeta, periodista i blogaire.
 
El seu univers té un centre físic al voltant del qual gira tota la resta: Cabrera de Mar i la comarca del Maresme. D’alguna manera, m’atreviria a dir que el Maresme o allò que passa al Maresme és la mesura amb la qual Calls registra el batec del món. És més, Albert Calls intenta arribar a l’universal a través d’allò que li és més pròxim.
 
Calls és un home del seu temps, els temps de l’era digital: porta des de fa cinc anys en dansa uns quants blogs i participa en diverses xarxes socials. S’està parlant molt de la qualitat literària dels textos que se’ns oferixen a través dels blogs; segons diuen, l’oportunitat d’immediatesa i la desaparició d’intermediaris entre el creador i el lector són uns valors positius perquè fan possible l’aparició d’uns textos més frescos i directes; que els blogs junt amb altres elements digitals estan revolucionant el món editorial.

La meua opinió és una altra, la literatura necessita d’elaboració i reelaboració, un text literari necessita un temps també de repòs. Que la revolució digital en el món editorial pot afectar més el continent que el contingut. I que el format de paper encara ens resulta atractiu i està més prestigiat. Com a mostra un botó: el veterà blogaire Albert Calls ens ofereix ara en format de llibre els textos que durant cinc anys ha anat publicant en el seu blog El Quadern d’Albert Calls. Un llibre que subtitula Memòries digitals i companys de viatge i que ha publicat enguany l’editorial Clavell Cultura. De fet, aquest volum es llig com un dietari.
 
Els textos que apareixen en format paper no són exactament els que aparegueren en el seu moment en el blog, han estat revisats i fins i tot alguns reelaborats, això sí, intentant no perdre la frescor amb què van nàixer. En les diverses entrades d’aquest dietari, que fou abans digital, ens anem trobant les diferents cares d’Albert Calls, el lector voraç amant dels llibres que ens deixa l’apunt crític de la seua darrera lectura, el periodista que durant anys ha estat explicant al seu lector la realitat vital del Maresme, eixe centre físic, però també espiritual del qual els parlava en un principi; l’agitador cultural, el narrador, l’assagista que ens oferix petits artefactes en els quals reflexiona sobre present i futur, el memorialista en qui he trobat el Calls més emotiu.
 
Les entrades majoritàriament són curtes, directes, sintètiques, amb una gran economia de pirotècnia verbal. El Quadern d’Albert Calls està pensat com un instrument tranversal per a explicar des d’un punt de vista subjectiu un temps i un espai concrets. Una eina on he trobat l’Albert Calls molt còmode i a gust literàriament parlant.

- Pots trobar aquest article al bloc de Manel Alonso i a la revista digital Pica'm:
 

dilluns, 8 de novembre de 2010

EN MARXA EL PROTOCOL COMARCAL D'ATENCIÓ A LA INFÀNCIA I ADOLESCÈNCIA DE RISC


"La Clau".


En marxa el Protocol Comarcal d'Atenció
a la Infància i Adolescència en Risc

El document ha estat elaborat pel Consell Comarcal del Maresme (CCM) per millorar l’atenció al menor.

La presentació del Protocol Comarcal d’Atenció a la Infància i Adolescència en Risc del Maresme, el passat 29 d’octubre a Mataró, va comptar amb l’assistència de 180 professionals d’àmbits com la seguretat, la justícial, l’educació, la sanitat i els serveis socials.

El document elaborat pel CCM pretén ser una eina bàsica que permeti atendre d’una forma integral els casos d’infància i adolescència en risc. Mitjançant l’eix central que anomenen DIN (Detenció-Intervenció-Notificació), l’objectiu principal és el de millorar l’atenció al menor fent que els professionals dels diferents àmbits que intervenen en el procés treballin de forma coordinada, compartint criteris, indicadors, models i circuits.

A més, el Protocol s'ha desenvolupat electrònicament en un espai web del Consell Comarcal, per tal de donar a conèixer el circuit establert a la comarca. Es tracta d’un espai obert a tothom, a excepció d'una zona  restringida per a l'ús dels professionals. En aquest web es pot trobar un extens apartat dedicat als recursos locals en matèria d'infància i joventut creat en col·laboració amb els serveis municipals on es pot localitzar, municipi per municipi, informació sobre escoles bressol, escoles, instituts, ludoteques, casals de joves i serveis sanitaris, entre d’altres.

El Maresme és la tercera comarca de la província de Barcelona que disposa d’un Protocol Comarcal, i el segon que l'ha elaborat a partir d'un treball en xarxa de tots els professionals implicats.

LA COMARCA DÓNA LA BENVINGUDA AL NOU PARC TECNOLÒGIC TECNOCAMPUS

"La Clau". 

La comarca dóna la benvinguda
al nou parc tecnològic TecnoCampus

Un acte multitudinari amb la ministra de Ciència i Innovació, Cristina Garmendia, va servir per donar el tret de sortida oficial al nou equipament que es planteja com una punta de llança de la promoció econòmica del Maresme. 

El TecnoCampus (TCM) es va vestir de llarg el passat 3 de novembre. L’acte d’inauguració oficial va comptar amb una nodrida representació de persones del món polític, social i emprenedors de la comarca.

Els parlaments de l’alcalde de Mataró, Joan Antoni Baron i de la presidenta de TCM, Alícia Romero, van centrar-se en explicar els fonaments d’aquest projecte, que genera gran expectativa en uns moments en els quals la situació econòmica és molt dolenta.

També van explicar que  el TCM ha de ser la punta de llança de promoció econòmica de la comarca, que interrelacioni el món de l’ensenyament, la innovació, els emprenedors i les noves tecnologies.

Per la seva banda, la ministra Garmendia va assegurar que “projectes com aquest són molt importants perquè aposten per un nou model productiu que permeti recuperar l’economia i els llocs de treball i en el qual el món local hi ha de jugar el seu paper”.

Garmendia també va anunciar que per al 2010 el seu ministeri aportarà a TCM 6,5 milions d’euros, que se sumen als 14 concedits en anys anteriors. 

Foto : Marga Cruz.

ENTREVISTA A LA COLLA TRABUCAIRES DEL VI D'ALELLA


 "La Clau". 

“Quan s’escolta el tret del
trabuc, vol dir que és festa gran”


El Baix Maresme ja té la seva colla de Trabucaires des del passat 11 de setembre. La nova entitat recupera aquesta activitat característica de la nostra cultura popular i l’entrellaça amb Alella, la seva DO i la cultura del vi, un referent aquest que especialment en els darrers temps ve perfilant trets identitaris i de promoció econòmica de la nostra comarca. Precisament, els trabucaires alellencs inicien la seva singladura amb ganes de promocionar el municipi i de fer aquest “soroll festiu” tan característic de les celebracions festives. 


Amb quins objectius neix la colla Trabucaires del Vi d’Alella?
Som un grup d’homes i dones que ens hem unit per participar en l’entramat associatiu del nostre poble, ajudant a augmentar la seva riquesa cultural i per portar aquesta tradició arreu del Catalunya.
La colla de la Germandat de Trabucaires Geganters i Grallers de Sant Andreu de Palomar participa de les nostres festes de la Verema fa ja uns 18 o 19 anys i per aquest motiu, després de madurar-ho molt, decidim tirar endavant i formar l’entitat  Trabucaires del Vi d’Alella i d’aquesta manera portar amb tot l’orgull el nom del nostre poble i del nostre vi per tot arreu.


En quins actes té previst de participar l’entitat?
Al nostre poble a tots els que ens cridin. Indiscutiblement, a la Trobada Nacional de Trabucaires de Catalunya i allà on ens contractin.


Quines relacions mantenen amb d’altres trabucaires de Catalunya?
El president i el cap de colla fa molts anys que són trabucaires i són coneguts de totes les colles de Catalunya. En aquest sentit, les relacions seran molt cordials. 


Al Maresme són els únics? Hi ha més gent interessada d’altres poblacions en integrar-se a la seva entitat?
Hi ha una altra colla a Calella. Tenim persones interessades, però de moment el nostre topall és una colla de 16 trabucaires, homes i dones.


Quin tipus de persones formen la colla?
L’entitat la formem homes i dones de totes les edats, encara que per poder disparar s’ha de ser major d’edat i disposar de permís d’armes.


On cal buscar els orígens d’aquesta tradició?
La tradició ve de molt lluny. Uns diuen que som els descendents dels bandolers tipus Robin Hood, que robaven els rics per afavorir els pobres; a d’altres, els agrada més dir que ve del somatent; i a nosaltres, ens fa més gràcia dir que quan es començà a cantar caramelles, d’això fa molts anys, s’anunciava que arribaven als masos disparant a l’aire. Quan s’escolta el tret del trabuc vol dir que és festa gran.


Reben ajuda de les institucions per fer la seva activitat?
Sí, una part del cost que temim està subvencionada per l’administració.


Les activitats de la cultura popular, com els trabucaires, estan prou protegides a Catalunya? Caldria més suport?
Podríem dir que aquestes activitats estan prou protegides, però sí que ens caldría una mica més de suport, la cultura és cara i no podem fer tot el que voldríem.


Tradicions com la dels trabucaires haurien d’entrar a les escoles?
Els trabucaires hem fet algunes visites a escoles per explicar qui som i el que fem. A les escoles s’hauria d’explicar les tradicions del nostre país. Nosaltres els expliquem als nens i nenes  que el soroll no és dolent si es prenen algunes precaucions.


Quins són els seus objectius de futur com a entitat?
Consolidar bé l’entitat, promocionar-nos per fer sortides fora del nostre terme i portar el nom del nostre poble Alella i de la DO Alella: som Els Trabucaires del Vi d’Alella.


Foto: Trabucaires del Vi d'Alella.

dijous, 4 de novembre de 2010

EL MARESME JA CONEIX EL NOU DIARI 'ARA' QUE NAIXERÀ EL 28N


Sortint a buscar el món que s'acosta, un dels ítems estructurals del nou diari ARA que naixerà arreu de Catalunya el proper 28N, va presentar-se ahir a Mataró, a la llibreria Robafaves, amb un acte al qual van assistir unes 70 persones.

El llibreter Xavier Vilert va presentar el president del nou rotatiu, Oriol Soler; el sotsdirector del nou diari, Ignasi Aragay i el periodista mataroní de TV3, Espartac Peran. Tots ells van traçar les línies mestres del nou projecte i alhora atendre les preguntes del públic interessat en l'aparició del nou mitjà, que està generant molta espectativa.

El president d'ARA, Oriol Soler va exorcitzar el fantasma de la crisi assegurant que grans capaçaleres han nascut en temps econòmicament dolents i tot seguit va explicar la filosofia del diari, en el marc d'un moment "en el qual cal que la premsa es reinventi", segons va ssegurar.

Des d'una actitud emprenedora, Soler també va comentar com un grup de persones del món de la comunicació i de la cultura, ha fet possible la posada en marxa d'aquest projecte que es fonamenta en "exigència, valor i qualitat, ser crítics i estar orgullosos de viure al país i al món en el qual vivim", tal com va afirmar.

També, a més d'explicar quins són els puntals del projecte, Soler va assegurar que "ha canviat el panorama dels mèdia, però la premsa molt poc", i en aquest context d'adaptar-se als nous temps va situar el nou periòdic, que serà "independent, rigorós i exigent, optimista i pensarà en l'usuari", segons també va comentar.

Per la seva banda, Ignasi Aragay va explicar com s'havia anat fora del país per estudiar models d'altres diaris i establir les bases de com serà ARA. "S'ha mirat molt enfora per ser ambiciosos, desconnectar-se d'endogàmies i reinventar el diari",  va assegurar. Per al periodista, ARA serà: "una multiplataforma. Cal entendre el marc i ser un diari digital que té la versió de paper. Però el paper serà un producte més elaborat que existirà i es retroalimentarà amb les altres tecnologies". 

Durant la presentació, Aragay també va donar algunes de les claus tècniques de com serà el nou mitjà de paper: prim, no exahustiu sinó selectiu i amb una mirada pròpia. Tindrà una obertura de quatre pàgines en les quals s'explicarà el dia a dia del nostre entorn, amb narratives diferents de les convencionals, amb un percentatge més elevat de notícies del dia i del futur. 

Un altre aspecte que va destacar el sotsdirector del diari és que lluny de les seccions tradicionals, el nou mitjà tractarà grans reportatges i grans temes "a través d'una agenda pública, amb el que ens afecta a tots; i una de privada, amb el que ens afecta més personalment". 

Com també va quedar clar, un altre dels puntals del nou projecte serà la secció d'opinió, que gràcies a un acord amb The New York Times comptarà amb destacades firmes internacionals. També hi haurà una secció d'esports molt potent i per complementar l'oferta informativa, suplements especialitzats en el món de l'educació o de la cultura; en aquest darrer cas a càrrec de la revista Time Out, incorporada a aquest projecte.

Finalment, el periodista Espartac Peran va destacar del nou projecte que "és important que creïn aquest diari persones que saben de televisió, perquè aquest mitjà s'ha sabut adaptar molt bé als nous temps". Per a Peran, també, al ser una proposta que comença de nou, "ARA pot fer-se amb una estructura més adequada a aquests nous temps".

'ARA', A ARGENTONA

Després de la presentació del nou diari ARA que va fer-se ahir a la llibreria Robafaves de Mataró, la següent al Maresme serà aquest divendres a Argentona.

Presentació del diari ARA a Argentona.

Divendres, 5 de novembre de 2010 a les 19:00h.

Saló de Pedra.
Carrer Gran, 61.
Argentona

dimarts, 2 de novembre de 2010

ORIOL SOLER I IGNASI ARAGAY PRESENTEN EL NOU DIARI 'ARA' A LA LLIBRERIA ROBAFAVES DE MATARÓ

L'acte, organitzat per Robafaves i amb la intervenció del president del nou diari, serà dimecres 3 de novembre a les 20.00h a la llibreria mataronina amb la participació del periodista Espartac Peran. 

Més de 800 persones han assistit durant la primera setmana als actes de presentació de l'ARA que fins a la sortida del diari, el  28 de novembre, es presenta a una trentena de pobles i ciutats.  

Dijous, 4 de novembre, l'ARA s'atura a Barcelona i es presenta al Palau de la Música en un acte per a 2.000 persones. 
El president del diari ARA, Oriol Soler, i el subdirector, Ignasi Aragay, presenten el proper dimecres 3 de novembre, a les 20h del vespre, el nou rotatiu a Mataró. 

Serà al Robafaves en un acte organitzat per  la llibreria mataronina. En la presentació hi intervindrà Espartac Peran, periodista de Televisió de Catalunya, i Xavier Vilert, president de Robafaves. 

El diari ARA va engegar el 25 de novembre un tour de presentacions que durant un mes portarà als seus representants a recórrer una trentena de pobles i ciutats de tot el país i que en la primera setmana ha tingut una molt bona acollida amb l'assistència de més de 800 persones en el seu pas per Badalona, La Garriga, Lleida o Tremp. 

Els accionistes Toni Soler, Albert Om i Xavier Bosch, el director Carles Capdevila, el president Oriol Soler i alguns dels periodistes i col·laboradors del diari són els encarregats de donar-lo a conèixer en actes oberts al públic i organitzats pel teixit associatiu de cada població.

Fins a finals de novembre, abans de la sortida prevista per al 28, el tour passarà encara per més de vint pobles i ciutats, entre els quals hi ha Terrassa, Igualada, Girona, Manresa, Montblanc, La Seu d'Urgell, Berga, Tortosa, Reus, Palma de Mallorca o Vic, entre d'altres.

El dijous 4 de novembre, el diari s'atura a Barcelona i es presenta a la sala de concerts del Palau de la Música en un acte per a 2.000 persones (imprescindible
entrada o invitació).


El nou rotatiu, dirigit pel periodista Carles Capdevila, està impulsat per un grup d’emprenedors dels àmbits periodístic, editorial i empresarial, entre els quals hi ha els periodistes Antoni Bassas, Xavier Bosch, Albert Om, Toni Soler, el grup Cultura 03, el grup Focus, la Fundació Lluís Carulla, i l’empresari Ferran Rodés,  president del grup Havas.

El nou diari, disponible tant en paper com en suport digital a partir del 28 de novembre, es presenta en un format multiplataforma i aposta per les xarxes socials, com es demostra amb els més de 20.000 seguidors que ja té a Facebook. 

Pel que fa a les firmes destacades, compta amb Jaume Cabré, Laia Fàbregas, Ferran Requejo, Sebastià Alzamora, Ferran Mascarell, Paul Preston, Carme Riera, Joan B. Culla, Paul Preston i Albert Sánchez Piñol. 

Més informació del diari i del tour a www.ara.cat

RECORDATORI - PRESENTACIÓ ARA A MATARÓ

Dimecres, 3 de novembre de 2010 a les 20:00

Sala d'exposicions de Robafaves
Carrer Nou, 27
08301 Mataró

A càrrec de:
Oriol Soler, president del diari ARA, i Ignasi Aragay, subdirector de l’ARA.

Hi intervindran:
Xavier Vilert, president de Robafaves i Espartac Peran, periodista de Televisió de Catalunya

Organitza:

dilluns, 1 de novembre de 2010

DIÀLEGS A LES PORTES DEL CEMENTIRI

Interessant conversa a les portes del cementiri municipal amb diversos ciutadans de Cabrera de Mar.

Serveix per constatar que la història del meu poble dels darrers anys -com la majoria de localitats de la comarca- està escrita entre totxana i totxana i pòrtland. I ara, al damunt, ens claven una carretera pel mig.

Primer sondeig per veure qui guanyarà les municipals l'any que ve. Ben aviat podré fer pronòstics.

Escoltar la gent et dóna percepcions que normalment no tens.

Entre la gent normal i corrent i els polítics, la distància és infinita, gairebé insalvable per norma general.

La gent no entèn el que fan els polítics.

A molts polítics no els preocupa la gent .

El Maresme és principalment un suburbi on els rics han plantat torres.

Això, per estrany i contradictori que pugui semblar, ha preservat una part important del nostre paisatge.

Cau la nit. Silenci i olor de flors avui.

DIA DE DIFUNTS

Moments al cementiri molt diversificats:

- El veí reivindicatiu.

- El desenganyat.

- Persones que recorden d'altres persones, emotivament.

- Flors, moltes flors.

- El paisatge del mar, al fons.

- La muntanya, per urbanitzar, al costat.

- La plenitud, la brevetat.

- El moment que s'escapça.

- La pols i les ombres.

APROP DELS MORTS

Avui és aquell dia de l'any que ens adonem que la vida és com una cigarreta que es va consumint.

La vida és una llumeta que s'encén i s'apaga breument. Sovint ens adonem massa tard d'aquesta brevetat.

LES NOVES TECNOLOGIES ARRIBEN AL CEMENTIRI DE CABRERA DE MAR

L'Ajuntament de Cabrera -segons diuen no han tingut cap més opció- ha instal·lat aquesta gran antena dins el cementiri municipal.

Les noves tecnologies arriben, així, a un insospitat lloc i amplien la cobertura d'Internet al poble.