dissabte, 13 d’agost de 2011

ELS COMBATS DE LA VIDA DIÀRIA


Tenir ofici fa que siguem millors en les nostres feines, sens dubte. Aquests és el cas de l’escriptor valencià Manel Alonso, que sense defallir ha anat confegint una obra cada cop més sòlida i consistent. El seu darrer llibre ens acosta als relats, peces ben travades i que incideixen en el lector com un cop de puny ben donat al rostre o a l’estómac, una bona copa de conyac de garrafa presa en dejú.

Alonso és un veterà de l’arena literària que ha combatut en tots els fronts: periodista, editor, promotor de mil iniciatives culturals, patriota catalanista... home viscut sobretot. I aquesta veterania i capacitat d’observació que dóna la vida, però especialment l’experiència, són patents en els relats del seu darrer recull de contes Els somriures de la pena. 

Així, el món més immediat i personal de Manel Alonso pren forma en aquest treball: l’univers de proximitat que és Pouet (l’espai geogràfic de la seva obra literària), la mort, la sort, les atzagaiades de la vida, l’univers del bou i una bigarrada fauna de personatges perdedors i derrotats que afronten la davallada impenitent des de la seva condició humana.

En aquestes històries tendres, compactes, ben caixades sobretot, es parteix de l’univers més immediat i local per afrontar grans veritats universals. En el fons, l’home és un lluitador que s’aixeca cada matí per enfrontar-se a tots els combats, sabedor de la derrota final que arriba sempre, inevitablement.

Per tot això, el lector trobarà en aquesta obra una llarga pàtina d’humanitat. “Si el meu pare haguera llegit alguna vegada Josep Pla, s’hauria pogut assabentar de la desconfiança enraonada que el de Palafrugell sentia per les sentències i els refranys que rimaven. Però el meu pare, que de jove va ser un lector voraç, es va quedar en eixe mestre de la novel·la de quiosc que fou José Mallorquí, i ningú no el va alertar perquè no em repetira una i una altra vegada que ‘els gats viuen dels descuidats’. Així i tot, i malgrat l’opinió que li mereixien els felins, sempre han estat presents a la llar familiar”, apunta la contundent arrencada d’un dels relats.

I un altre important àmbit d’aquest llibre és sens dubte la preservació de la memòria més personal de l’autor –no en va hi ha més d’una referència a l'obra de Jesús Moncada–, la intimitat d’explicar allò més proper i alhora de passar comptes amb un cert àmbit del món literari, aquell que mostra la seva part més descarnada, miserable i cruel.

En definitiva, Manel Alonso en estat pur, però amb la depuració dels anys i la saviesa del camí recorregut. De moment, amb aquest recull de relats, llega als lectors un sòlid puntal.

1 comentari:

  1. Llegit amb delectança el llibre de Manel Alonso, no puc més que donar fe, des de la meua òptica de simple lector, que es tracta d'una obra magnífica, tendra, en tocs autobiogràfics meravellosos i una exposició clara, que et deixa en ganes de molt més quan es fulletja la darrera pàgina. Crec que cal felicitar Manel molt sincerament. Federic Aznar

    ResponElimina