dimecres, 10 de novembre de 2010

ENTREVISTA A L'ESCRIPTOR XAVIER GUAL


TRIBUNA Maresme. 

Entrevista a l’escriptor Xavier Gual, autor de El gat que va perdre els bigotis
(Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2010).

“Quan acceptem que
els animals tenen
sentiments, serem
més humans”

Xavier Gual (Barcelona 1973). Llicenciat en filologia catalana. Com a escriptor ha publicat les novel·les Els tripulants (2001) premi Ribera d’Ebre i Ketchup (2006) traduïda al francès i a l’italià. També els reculls de narracions Delirium tremens (2001) premi Mercè Rodoreda i Estem en contra (2007) premi Pere Quart d’humor i sàtira. Treballa com a professor de secundària, també com a periodista, amb articles a l’AVUI i al programa La segona hora de RAC1. Va ser redactor a TRIBUNA Maresme quan era setmanari i tot just acaba de publicar El gat que va perdre els bigotis, un llibre on els protagonistes són els animals de companyia.

Quina història descobriran els lectors a ‘El gat que va perdre els bigotis’?
La d’en Rufus, que encarna la figura del gat adorat per la seva mestressa, que no ha sortit mai de casa i que la primera vegada que ho fa es perd, en aquest cas a l’aeroport de Barcelona. En Rufus podrà comparar la seva vida amb la que tenen una gata i un conill que fa temps que viuen abandonats i s’espavilen per sobreviure a les amenaces del món exterior.

Per a quin públic lector està pensat el llibre?
Un lector adult que vol aprendre i millorar el seu coneixement del català o simplement passar una bona estona. Els requisits d’aquesta novel·la són especials. Pertany a la col·lecció ‘VEUS Lectures’ de Publicacions de l’Abadia de Montserrat. En català hi ha manca de material d’aprenentatge que reforci la part més teòrica. El llibre també inclou un CD en format MP3 perquè es pugui escoltar la història sencera i practicar la fonètica.

És un tipus de narrativa diferent del que habitualment escriu?
Crec que manté les constants de totes les meves obres, per tant l’humor i la crítica social no hi falten. No obstant la dificultat principal d’escriure aquesta novel·la ha estat les limitacions de nivell, com per exemple que només podia utilitzar les formes dels verbs en present i un vocabulari reduït. D’altra banda és la primera vegada que els protagonistes són animals de companyia (gats, conills i gossos), i això m’ha permès experimentar amb un tipus de relacions diferents. 

Quins valors es desprenen de la història?
Les faules sempre han servit per dir aquelles coses que si ho fessin els humans ens semblarien massa explícites, tan per a infants com per a adults. En determinades situacions el comportament animal és idèntic al nostre. La por, la recerca de la felicitat a través d’una vida confortable... El dilema de conservar la dolça rutina o el d’arriscar-se a l’aventura per guanyar-se el plat a taula. En Rufus i els seus companys de l’aeroport són totalment contraposats però necessiten, al capdavall, ajudar-se. 

Ha tingut o té gats, vostè?
Sí. Quan vivia amb els meus pares. En recordo un que es deia Súper, el pobre el vam acollir de petit perquè algú li havia tirat una pedra i havia perdut un ull. És el gat més valent he que conegut. Quan ja era molt vell un dia va marxar i ningú el va veure mai més. Encara que la llista de mascotes ha estat llarga ara només convisc amb la meva dona, el meu fill i un canari de concurs. Del gat sempre m’ha agradat aquest posat de murri, que sembla que observi la vida amb la calma d’un jubilat com qui se’n fot de tot per sota dels bigotis. Per als gats aventurers set vides encara són poques. Un gat, si vol, s’espavila i és capaç de mantenir un lligam estret amb els seus amos, però també busca la seva independència. Quants humans no voldríem compaginar les dues coses?

Escriure sobre els animals demana entrar dins la seva manera de ser?
Com qualsevol personatge, si vols que sigui versemblant. Entrar dins la psicologia dels personatges és una de les coses més excitants de l’ofici d’escriure. Crec que l’èxit d’un escriptor és la de fixar-se amb la realitat que vol explicar. Sempre he estat molt observador. També dels gats, o del gos policia que vigila l’aeroport. Tots els animals que surten a la novel·la tenen la seva manera de ser. En Rufus és poruc i insegur, en Kitty és un conill japonès irònic i rondinaire o en Xarli, un gos policia, obedient i agressiu.

La societat tracta bé els animals domèstics. Encara falta molt camí per a recórrer?
A la gent se li encongeix el cor quan veu patir un animal, a vegades més que amb els humans. D’altres, però, encara paguen una entrada per veure com en maten. Tots els mals del món es mantenen perquè xoquen amb els negocis. Els animals tampoc hi escapen. Potser quan acceptem que també tenen sentiments i que poden patir tant com nosaltres, potser aquell dia estarem més a prop de considerar-nos humans.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada