POESIA QUE SURT DE DINS

‘Entre el desert i el cactus’, petit, intens, sòlid i magmàtic recull de poemes d’Anna Cortils Munné (Barcelona, 1981), publicat per Meteora i guardonat amb el VII Premi de Poesia Joan Perucho  Vila d’Ascó 2012, és un llibre que ens reconcilia amb la poesia catalana més actual i recent.

Vaig conèixer a l’Anna Cortils fent el Diari de Prada –a la Universitat Catalana d’Estiu, fa un parell llarg d’anys–, del qual ella n’era correctora. La recordo com una persona pausada però amb un to d’inquietud, compromesa al cent per cent amb la seva feina, fins al rigor màxim, amb un toc de serenor contraposat a l’estat habitual del gremi periodístic, més avesats al speed immediat; també, alhora, amb la preocupació necessària que cal per fer de corrector, tot i que ella, a més, ens ajudava en tasques periodístiques, doble salt mortal sense xarxa. 

No és que l’Anna no es posés nerviosa com nosaltres, sinó que sabia mantenir-se en el context inestable amb una certa sobrietat. I dic això perquè ara que m’ha arribat el seu llibre de poemes entenc moltes coses d’ella, amb qui vaig compartir una setmana llarga i intensa. El que un escriu –per molta ficció que hi posi, tot i que no és aquest el cas– sol ser, habitualment, un reflex, més o menys distorsionat d’un mateix.

Dins la trajectòria d’aquesta autora barcelonina cal apuntar que resideix a Lisboa des de 2009, on es dedica a la docència del català, la traducció literària i la divulgació de la cultura catalana en aquest país. Fins al moment ha traduït escriptors portuguesos a la nostra llengua, ha treballat en edicions crítiques i col·laborat en redaccions de diverses obres.

A ‘Entre el desert i el cactus’ –per cert amb un impagable pròleg de Ponç Pons– parteix d’un fet com és l’injust i cruel assassinat del poeta Salvador Iborra, amb tota la força dolorosa que té la desconnexió forçada de qualsevol vida, però més la d’un jove, força emergent estroncada de la manera més vil.

Però en els marges del dolor, Cortils ens sap acostar amb una pulsió sincera a paisatges i ciutats, universos literaris, presències i absències d’un món en perpètua destrucció i regeneració, el de sempre, que la vida moderna n’ha accelerat una percepció abassegadora.

L’autora d’aquest llibret petit, breu, intens, necessari… –no hi calen més poemes–, pertany de ple a la generació 2.0, la que ha viscut el món global, la del lliure mercat i les xarxes socials, la dels avions low cost per anar a l’altra punta del món…  al mateix teps és la de l’atur, l’exili forçat per haver de treballar allà on sorgeix l’opció, la de les condicions contractuals 'ultrabrossa', també –com diuen– la generació més ben preparada –intel·lectualment– que mai, la de la desfeta social i la crisi en totes les seves formes, la que en aquests moments està al cor de la diana.

Per això més enllà de les cimunstàcies que el motiven, aquest és un llibre també generacional, poesia de la ràbia, del crit i del clam, de la impotència davant la injusta mort d’una persona jove, però també poesia que ens parla de l’amor com a redempció, de les ciutats com a espai vital i de les persones i la literatura com a bombolles d’oxigen, necessari per a viure el dia a dia; de l’assumpció dels altres, que són en nosaltres per configurar una única realitat espiritual que ens fa ultrapassar la matèria, per molt que els racionalistas a ultrança pensin que no, qüestió de fe.

El crit i el clam d’’Entre el desert i els cactus’ s’entrellaça amb un bon maneig de la paraula i del poema, en la forma i en el fons, amb un bagatge literari discret però contundent, que penetra en la ment del lector i amb justa mesura s’imposa en cada vers per construir-nos una estructura literària d’una solidesa inusual, que t’obliga a clicar el ‘m’agrada’ en cada pàgina.

He pensat tot això mentre m’acabava aquest llibre assegut en un turonet del meu poble des del qual es contempla l’autopista i els cotxes que a tota velocitat van i vénen a (i de) Barcelona. Després de cloure el poemari m’he sentit més aprop de l’Anna Cortils i del que vol dir-nos: per moltes reflexions polítiques i socials que un vulgui fer, al final el que val són les persones.

Avui a la tarda, mentre feia un misteriós sol pre-primaveral, encara que estiguem a l’hivern, he recuperat amb els seus poemes a aquella correctora inquieta, preocupada per trobar el to precís, que ens mostra amb els seus mots que la vida som nosaltres.