Visc en un poble que no acaba d'arribar als 5.000 habitants, amb un llegat patrimonial i històric d'excepció, però que en els darrers anys no ha destacat especialment per res que no sigui alguns dels personatges famosos que hi viuen amb tota normalitat i que el castell de Burriac continua aguantant-se dret, dalt de la muntanya des de fa ja molt de temps, malgrat cada cop més turistes ocasionals i maleducats l'omplen durant tot el cap de setmana.
Dins aquesta grisor existencial, el regal cultural d'aquest passat 2012, però, em va arribar en forma de dos llibres d'autors vinculats a Cabrera de Mar, que arrenquen amb les seves obres amb força en un panorama literari marcat per una crisi cojuntural i de valors que posa en primera línia l'economia, per damunt del contingut, el preu per davant de la forma i del fons.
Això, actualment passa amb tot, però especialment amb la cultura que sempre és l'última merda. I precisament en un entorn, el del llibre, en el qual gràcies a la tele i la pallasada mediàtica de torn, s'ha idiotitzat un lector majoritari al qual li venen productes enllaunats de personatges que surten per la petita pantalla imbècil i que ni tan sols han escrit l'obra que signen.
I dic això intentant de no menysprear un petit grup d'editors que no juguen a aquest joc i de gent que aposta per la cultura directament, que per sort encara n'hi ha.
Tornant, però, als dos autors que destaco, em refereixo a Andrea Rodés i la seva novel·la 'Lluny de Pequín', publicada per Columna i a Joan Botta, amb 'Dues ratlles vol dir positiu', editada en aquest cas per La Galera Jove (Premi Ciutat d'Olot de narrativa Juvenil 2011).
Rodés i Botta són autors joves, tots dos periodistes. Escriuen per a un món global. Viuen en el presumpte context de normalització cultural del català del segle XXI, ben allunyat d'aquells moments resistencials i de clandestinitat que no són massa distants en el temps, quan publicar era una utopia solament per a uns pocs escollits. Són, també, fills del 2.0 i d'una època que prometia molt i que ha generat desencís, aturats, dificultats, mentides digitals que acaben esdevenint fum.
A l'obra de Botta, la trama narrativa de la història
té com a protagonista en Jordi, “que va començar a existir quan dues ratlles
van indicar positiu. Un positiu del test d'embaràs que va trastocar per sempre
les vides dels seus pares”, com es sintetitza d’aquesta narració. Punt
d’arrencada micro dins el macrooceà de la vida carregada de patacades.
En primer lloc caldria premiar al jurat per guardonar un llibre tan valent escrit per un jove i que trenca l’ortodòxia habitual del que coneixem per literatura juvenil. Tant de bo m’equivoqui quan asseguro que aquesta obra tindrà un grau de dificultat per entrar al cicle d’ensenyament de secundària, cosa que juga, en aquest cas, favor del seu alt nivell qualitatiu.
Perquè precisament està en trencar aquesta barrera l’ambició literària de l’autor: crític, càustic, cínic, cruel observador de la vida i que malgrat pugui semblar que guia el lector cap al nihilisme i el desengay, el que està fent és donar-li l’opció per decidir el camí adequat: (Spoiler) un missatge sobre el buit que ens deixa al final del llibre amb la decisió de si en farem ús o no, si ens abocarem al no-res existencial o per contra redreçarem, canviarem d’actitud i replantejarem la nostra trajectòria.
‘Dues ratlles és massa’ és un llibre dur que ens parla clar de la vida, (Spoiler) mostrada amb una marxa manipulada expressament per l’autor –i aquí està també la seva gran habilitat narrativa–, molt més ràpida, una existència a la deriva i amb els horitzonts que imposa, per defecte, la societat, que provoquen la degradació vital del protagonista que no fa res per evitar-ho.
El llibre de Joan Botta té un to molt sec, com un whiskie barat marca Carrefour. Amb economia de discurs i paraules ens acosta al buit de l’abisme existencial mirat de prop, amb tota la seva obscuritat i alhora amb un clam nihilista que convida a viure el dia a dia amb tota intensitat. Tempus fugit.
Andrea Rodés, la Xina i el món
Vaig
conèixer Andrea Rodés un Sant Jordi a Cabrera de Mar, quan encara treballava de
corresponsal d’un diari espanyol a la Xina. Aleshores acabava de publicar el
seu primer llibre, ‘Por China con palillos’ (Destino, 2008), retrat i
reportatge del gegant asiàtic vist per una europea del Maresme. Des d’aleshores
ha passat un temps prudencial fins que ha arribat la seva novel·la ‘Lluny de
Pequín’.
Un text, aquest, d'aquells que sorgeixen de dins l'autor per arreglar 'comptes pendents' amb la pròpia trajectòria vital, es nota en cada ratlla i per aquest motiu gaudeix, en aquest sentit, d'una força inusual en el que es troba habitualment al mercat, sobresaturat de peces per encàrrec i productes manufacturats.
La idea de fons d’aquesta novel·la és el coneixement i descobriment de Xina a través de la seva protagonista, (Spoiler) una persona estrangera però alhora amb lligams d’ADN que s’aniran descobrint a mesura que avanci la història.
Rodés acosta amb habilitat al lector poder entendre el que vol dir estar tan llun de casa, fora, enmig d'una cultura completament diferent, trànsit vital que les circumstàncies del món actual, global i més proper i amorf que mai, converteixen en realitat del dia a dia. Hi ha en aquesta novel·la, a més, en un context encara més actual i vigent, una certa defensa de l'internacionalisme apàtrida –crec entendre–, que el país el portem a dins, va amb les persones i no amb els territoris.
Més enfocaments d’aquesta sòlida narració són la percepció del món de la premsa, de l'art, de la política... d'un cert 'mainstream', que amaguen, penso també, un to de crítica a la superficialitat i frivolitat d'aquests entorns. Escrivint i mostrant-los despullats es fa una certa denúncia –sòbria, fina, però denúncia al cap i a la fi– d'aquest àmbits on hi ha excés d'ego, de mentida i punyalades, un parany en el que es cau fàcilment i en el que és difícil sortir.
La protagonista d’aquesta història busca l'autèntic dins de si mateixa, i ho va trobant allunyat d'aquesta vida social, encara que no sigui fàcil. I també li passa en les relacions amb els altres, que tenen un paper destacat en la trama de la història. Ens trobem, per tant, davant d’una novel·la existencialista i psicològica amb plantejaments de nivell.
A més, narrativament, el relat funciona molt bé perquè el lector va recollint trossos i al final tot s'encaixa molt acuradament, les peces deixades anar s'acoblen, per donar com a resultat una història amb gran profunditat de camp dels seus personatges, amb referents culturals i literaris que apareixen i desapareixen i van amarant la lectura sense ofegar-la.
‘Lluny de Pequín’ és, alhora, una novel·la amb un cert toc de 'modernitat' que reivindica l'antimodernitat, la recerca de l'autenticitat –‘Lost in translation’– i que el que valen són les relacions entre les persones, encara que siguin de diferents cultures, més enllà d'una certa hipocresia social; és també un pas literari cap endavant que convida a demanar el següent llibre que escrigui aquesta autora.
Un text, aquest, d'aquells que sorgeixen de dins l'autor per arreglar 'comptes pendents' amb la pròpia trajectòria vital, es nota en cada ratlla i per aquest motiu gaudeix, en aquest sentit, d'una força inusual en el que es troba habitualment al mercat, sobresaturat de peces per encàrrec i productes manufacturats.
La idea de fons d’aquesta novel·la és el coneixement i descobriment de Xina a través de la seva protagonista, (Spoiler) una persona estrangera però alhora amb lligams d’ADN que s’aniran descobrint a mesura que avanci la història.
Rodés acosta amb habilitat al lector poder entendre el que vol dir estar tan llun de casa, fora, enmig d'una cultura completament diferent, trànsit vital que les circumstàncies del món actual, global i més proper i amorf que mai, converteixen en realitat del dia a dia. Hi ha en aquesta novel·la, a més, en un context encara més actual i vigent, una certa defensa de l'internacionalisme apàtrida –crec entendre–, que el país el portem a dins, va amb les persones i no amb els territoris.
Més enfocaments d’aquesta sòlida narració són la percepció del món de la premsa, de l'art, de la política... d'un cert 'mainstream', que amaguen, penso també, un to de crítica a la superficialitat i frivolitat d'aquests entorns. Escrivint i mostrant-los despullats es fa una certa denúncia –sòbria, fina, però denúncia al cap i a la fi– d'aquest àmbits on hi ha excés d'ego, de mentida i punyalades, un parany en el que es cau fàcilment i en el que és difícil sortir.
La protagonista d’aquesta història busca l'autèntic dins de si mateixa, i ho va trobant allunyat d'aquesta vida social, encara que no sigui fàcil. I també li passa en les relacions amb els altres, que tenen un paper destacat en la trama de la història. Ens trobem, per tant, davant d’una novel·la existencialista i psicològica amb plantejaments de nivell.
A més, narrativament, el relat funciona molt bé perquè el lector va recollint trossos i al final tot s'encaixa molt acuradament, les peces deixades anar s'acoblen, per donar com a resultat una història amb gran profunditat de camp dels seus personatges, amb referents culturals i literaris que apareixen i desapareixen i van amarant la lectura sense ofegar-la.
‘Lluny de Pequín’ és, alhora, una novel·la amb un cert toc de 'modernitat' que reivindica l'antimodernitat, la recerca de l'autenticitat –‘Lost in translation’– i que el que valen són les relacions entre les persones, encara que siguin de diferents cultures, més enllà d'una certa hipocresia social; és també un pas literari cap endavant que convida a demanar el següent llibre que escrigui aquesta autora.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada