LITERATURA I TELESÈRIES

 

Amb la novel·la Curvas peligrosas, l'escriptora Susana Hernández, que ja ens havia mostrat el seu bon domini literari en altres obres de poesia i narrativa (destacant, especialment, la novel·la breu La puta que leía a Jack Keroauc), mostra el seu punch i apunta el que segurament vindrà, una obra més sòlida en la qual destaca una gran capacitat narrativa i la voluntat de bastir un univers literari convincent, enginyós, en alguns punts innovadors i plenament actual.

La frontera que separa el gènere, en aquest cas políciac o "negre" de la bona literatura, cada cop és més difusa. Lluny han quedat els tòpics i estereotips que menyspreaven una narrativa que estava destinada principalment a l'evasió i a l'entreteniment, lluny i oblidats i avui en dia el gènere no és cap cotilla sinó al contrari una bona plataforma de llançament per obtenir un públic majoritari i fidel.

Això ho sap Susana Hernández, com també que les paraules marquen el ritme i si són electrificades, com en la poesia, millor, cosa que es veu, especialment en els títols dels capítols d'aquesta novel·la que enganxa el lector i convida a conèixer les inquietuds dels protagonistes que el destí –en aquest cas la mà de l'autora– ha decidit interrelacionar.

La subinspectora Rebeca Santana i la inspectora Miriam Vázquez, a més d'afrontar la vida, han de resoldre un assassinat, en el marc d'una obra que duu un bon ritme de telesèrie. I afirmar això no és cap menyspreu, ja que les sèries que passen per la televisió actualment ocupen una part important de l'imaginari narratiu col·lectiu de les persones del segle XXI i trepitgen ja les pel·lícules de cinema en aquesta funció.

Per tant, doncs, el tàndem Santana-Vázquez podria ser perfectament el protagonista d'una sèrie televisiva. De fet, l'autora ha obert una via de la que cal esperar continuïtat en l'àmbit literari, com a mínim. L'esperem, bona arrencada.

ELS COMBATS DE LA VIDA DIÀRIA

Tenir ofici fa que siguem millors en les nostres feines, sens dubte. Aquests és el cas de l’escriptor valencià Manel Alonso, que sense defallir ha anat confegint una obra cada cop més sòlida i consistent. El seu darrer llibre ens acosta als relats, peces ben travades i que incideixen en el lector com un cop de puny ben donat al rostre o a l’estómac, una bona copa de conyac de garrafa presa en dejú.

Alonso és un veterà de l’arena literària que ha combatut en tots els fronts: periodista, editor, promotor de mil iniciatives culturals, patriota catalanista... home viscut sobretot. I aquesta veterania i capacitat d’observació que dóna la vida, però especialment l’experiència, són patents en els relats del seu darrer recull de contes Els somriures de la pena. 

Així, el món més immediat i personal de Manel Alonso pren forma en aquest treball: l’univers de proximitat que és Pouet (l’espai geogràfic de la seva obra literària), la mort, la sort, les atzagaiades de la vida, l’univers del bou i una bigarrada fauna de personatges perdedors i derrotats que afronten la davallada impenitent des de la seva condició humana.

En aquestes històries tendres, compactes, ben caixades sobretot, es parteix de l’univers més immediat i local per afrontar grans veritats universals. En el fons, l’home és un lluitador que s’aixeca cada matí per enfrontar-se a tots els combats, sabedor de la derrota final que arriba sempre, inevitablement.

Per tot això, el lector trobarà en aquesta obra una llarga pàtina d’humanitat. “Si el meu pare haguera llegit alguna vegada Josep Pla, s’hauria pogut assabentar de la desconfiança enraonada que el de Palafrugell sentia per les sentències i els refranys que rimaven. Però el meu pare, que de jove va ser un lector voraç, es va quedar en eixe mestre de la novel·la de quiosc que fou José Mallorquí, i ningú no el va alertar perquè no em repetira una i una altra vegada que ‘els gats viuen dels descuidats’. Així i tot, i malgrat l’opinió que li mereixien els felins, sempre han estat presents a la llar familiar”, apunta la contundent arrencada d’un dels relats.

I un altre important àmbit d’aquest llibre és sens dubte la preservació de la memòria més personal de l’autor –no en va hi ha més d’una referència a l'obra de Jesús Moncada–, la intimitat d’explicar allò més proper i alhora de passar comptes amb un cert àmbit del món literari, aquell que mostra la seva part més descarnada, miserable i cruel.

En definitiva, Manel Alonso en estat pur, però amb la depuració dels anys i la saviesa del camí recorregut. De moment, amb aquest recull de relats, llega als lectors un sòlid puntal.

LES PROPOSTES DE SETZEVENTS

El secret dels bons homes, de Xavier Garcia i Un tren a la Toscana, de Josep de la Casa, són dos dels llibres que m’han fet arribar els amics de l’editorial Setzevents, un segell que cada cop es mostra més indispensable per donar sortida a l’obra d’escriptors catalans de qualitat i que va molt més enllà dels cercles i cenacles de sempre.

A poc a poc, aquesta petita editorial ha anat creixent, fent-se el seu espai i perfilant una trajectòria de publicacions que cada cop es reclama més necessària.

“Llibres amb denominació d’origen” és l’eslògan de l’editorial impulsada per Manel Subirats, que aglutina la voluntat de la difusió de la Literatura Catalana més actual, però en el marc d’un sistema d’edició i distribució que implica l’autor en el procediment de producció de l’obra i que es desmarca dels grans grups mediàtics i monopolis culturals. 

I centrant-me ja en les novetats de Setzevents, Un tren a la Toscana, de Josep de la Casa, és una novel·la que explora la confluència vital de Ricard, un home de 45 anys que es veu obligat a revisar la seva vida i Júlia, una noia en la trentena ubicada en un carreró sense sortida. Amb una prosa subtil, clara, amb ganes d’acostar-nos a l’interior dels personatges, aquesta novel·la escrita gairebé amb  ritme cinematogràfic, captiva el lector i l'endinsa en uns personatges en els quals es fàcil sentir-se identificat. L'autor, a més, amb bon ofici, captura les emocions i les transmet als lectors amb subtilesa i proximitat.

Com a segona proposta, la voluminosa novel·la El secret dels Bons Homes, de Xavier Garcia, de prop de 700 pàgines. La barreja entre novel·la d’aventures i narrativa històrica dóna com a resultat una trama que enganxa ubicada al propi país. El protagonista, Héctor Sandoval, és un famós periodista en declivi que en posar-se a escriure un article sobre els veterans republicans coneix un exmilicià que el portarà a enfrontar-se a un misteri que té les arrels en els càtars. Barcelona modernista, guerra civil espanyola i camp de concentració de Mauthausen, són alguns dels ingredients d’aquesta història que ens recorda que es pot fer bona literatura d’entreteniment a casa nostra, sense renunciar a la qualitat i amb els referents més propers.

EL RETORN A ÍTACA

Vicenç Llorca ha fet el pas de la poesia a la novel·la. L’autor, amb una sòlida trajectòria poètica, no era però aliè a la prosa, perquè té també assajos i en l’àmbit de narrativa el singular i poderós llibre En absència de l’àngel, prosa poètica en estat pur, genuïna i contundent.

Ara, amb Tot el soroll del món confegeix una novel·la atípica. En uns moments en els quals es busca l’evasió i la frivolitat, l’autor dispara des de l'ànima i cap al cor dels lectors, alhora que ens mostra la poderosa interrelació entre bagatge cultural i vida; al cap i a la fi, l’experiència humana.

És molt llarg el llistat de referències culturals que l’obra ens apunta, algunes a la clara descoberta i d’altres més amagades i que demanen més esforços per part del lector. El protagonista, Francesc Bertran, descobreix que pot viure de nou una atracció amorosa com la que va tenir per la seva difunta dona. En un viatge de plaer a la República Dominicana, coneix la Marta, turista barcelonina com ell a qui el marit va deixar per una altra dona. Entre els dos es desperten sentiments amagats. I de la senzilla i gran espurna de l’amor brolla un dels cabals narratius essencials d’aquesta novel·la.

En el viatge de tots dos, que inclou el país veí, Haití, un espai en el qual la interrelació amb les forces màgiques i religioses és present i la presència de la devastadora natura també, els acompanyen d’altres personatges, sempre en el marc del procés personal d’acceptació i redescobriment de Francesc.

Tot el soroll del món arriba al lector com un producte cultural confegit a foc lent, tot el contrari del que és usual avui en dia. És una novel·la que cal llegir paladejant, buscant-ne els infinits matisos i tot el que ens vol transmetre i explicar. La molt ben ajustada i calibrada interrelació entre el fons i la forma converteixen al lector en un viatger que avança junt al protagonista, amb l’objectiu llunyà del retorn a la casa perduda, l'ànima que busca en l'obscuritat de si mateixa i d'un món complex que no comprèn.

L’itinerari vital de Francesc, el seu retorn a Ítaca, ens recorda, sobretot, que la Literatura és creació, capacitat de transmetre, ofici i voluntat artística, és a dir: l’obra ben feta que ens obliga a reflexionar, que fins i tot ens ajuda a replantejar-nos coses i que quan s’arriba a la darrera ratlla ens deixa un pòsit permanent. I  sobretot que l’escriptor, només és un artista quan el que fa és art.

SOBRE EL COACHING D’OSCAR WILDE

 

 

Passejant pels passadissos d’autoajuda de la FNAC de Barcelona coneixo l’Allan Percy, expert en coaching i en manuals de superació personal. És autor de Conecta con la felicidad, Nietsche para estresados i La escafandra del optimista. 


Percy, també, acaba de publicar El coaching de Oscar Wilde (Debolsillo), llibre que adquireixo i començo a llegir de camí cap a casa, en tren.


Amb el subtítol “99 píldoras para la felicidad de aquí y ahora”, aquesta obra ens aporta, a partir dels aforismes de Wilde a la realitat diària, elements per reflexionar i aplicar-los al nostre camí existencial.


Des de ‘l’ara i aquí’ com a punt de sortida, passant pels “creadors de possibilitats”, el darrer treball de Percy em serveix per aprofundir que actualment hi ha una bona dosi de llibres sota l’epígraf d’Autoajuda que permeten una lectura breu i intensa, que acaba convertint-se en una alenada d’aire fresc.


Quan es diu Autoajuda, a vegades, es vol donar un sentit pejoratiu a obres literàries que escrites amb més o menys encert –el més important és la claredat i el missatge, que sigui reutilitzable pel lector–, fan una aportació mínima a la Literatura, però en canvi, ajuden a viure a moltes persones. I aquest és el gran mèrit.


Potser per això el terme “Autoajuda” és bo, però també n’hi hauria d’altres com “Pensaments portàtils”, “Pensaments pràctics” o “Pensaments per a la vida diària”. Un conjunt de reflexions, aquestes, que es poden trobar en els aforismes d’Oscar Wilde o en els consells assenyats d'un taxista; de fet, si es busquen i salvant les distàncies, arreu, perquè formen part de  la mateixa essència humana.


I Allan Percy es dedica a cerca-los, capturar-los i posar-los a l’abast del lector perquè en faci ús en un exercici inestimable de bricolatge emocional, de sanejament de l’ànima.

GÈNERE DE QUALITAT

Històries espectrals, de Rafael Escobar, Premi de narrativa 25è Certamen Literari Vila de Puçol’09, publicat per Onada Edicions, em retorna el record un autor que vaig conèixer fa uns quants anys, anant pel món dels premis literaris. Escobar ha treballa una sòlida obra, peça a peça, entrellaçant novel·la història amb suficient enginy per saber capturar el letcor fins a la darrera ratlla, que és el que es demana en un  bon narrador amb ofici.


Autor de títols com L’últim muetzí, on narra la persecució i expulsió de la població morisca a València (Premi Andròmina), entre d’altres històries que han anat donant forma a un treball de fons, Escobar, ens acosta amb Històries espectrals un retorn al gènere de la ciència-ficció a través de sis relats que interrelacionen els planetes i els colors: destí i entorn sensorial, històries de gènere pur que amaguen un acurat estudi de l’ànima humana i que enganxen des de la unitat i alhora des del conjunt del llibre, que com una caixa desplegable de sorpreseses parteix de la diversitat, però acaba mostrant-nos un producte compacte i unificat.


A relats com “El resplendor de Zeus”, per exemple, es mostra ben clarament com el gènere i la narrativa psicològica poden entrellaçar-se i donar un producte ben lligat, suggerent, captivador.

LES ARRELS CRISTIANES DE CATALUNYA

Fa uns mesos, en una entrevista que vaig fer a Mossèn Raimon Canalias per a Radio Cabrera de Mar, em va donar per llegir un petit llibre: Al servei del nostre poble. 25 anys d’Arrels Cristianes de Catalunya.

Petit, però intens treball que obre moltes portes. Publicat per Editorial Claret, els Bisbes de Catalunya reflexionen, entre diversos temes, dels reptes actuals de la fe cristiana.

En aquest petit volum que demana esperit de reflexió del lector, s’analitzen des de l’òptica de la fe cristiana aspectes tan actuals com la democràcia participativa, la diversitat de valors, d’estils de vida i de creences, la globalització i els fluxos migratoris, la crisi econòmica, la família i l’educació o l’ecologia, entre d’altres temes en el que destaca l’anàlisi del paper de l’Església a Catalunya, l’arrelament cristià i el fet de la nacionalitat catalana que brilla, poderós, a l’epicentre del document.

En uns moments d’excés de reflexions repetitives als mitjans, motivades per una certa desorientació social, els apunts que es fan en aquets llibret són petites grans espurnes de llum d’un far que fan pensar que moltes vegades la contribució social de l’Església no ens acaba d’arribar, a una majoria, en tota la seva importància i profunditat. Potser també ens hem de preguntar el  perquè d'això.