Demà
divendres 14 de juny, a les 20h, al local d'ICV de Mataró (carrer Pujol),
participo en un cine fòrum al voltant de la pel·lícula 'Tierra y libertad' de
Ken Loach, cineasta social i de discurs compromès, amb una llarga filmografia com
'Lloviendo piedras', 'La canción de Carla', 'Agenda oculta', més recentment
‘Buscando a Eric’ o la mateixa i emblemàtica 'Tierra y libertad', entre
d’altres.
Loach
té, també, una particular manera de crear les seves històries, implicant actors
i actrius en el procés i en el resultat, acostant-se a la realitat i donant-nos
una mirada crítica i social, en la qual es planteja la vigència del compromís
intel·lectual en l’art, aquell plantejament que la postmodernitat 2.0 ha
esborrat del mapa.
A
‘Tierra y libertad’, història que parteix de l’individu com a protagonista dins
el maximalisme de la Guerra Civil Espanyola i un món en el qual s’enfrontaven
dos models de societat diferents, supura, a més, en tot moment, el polèmic però contundent
llegat del llibre ‘Homenatge a Catalanunya’, de George Orwell, ben visible en
els combatents de les Brigadas Internacional i en el respecte a les llengües,
catalana inclosa, dels protagonistes de la pel·lícula.
Punt d'arrencada: l’any
1936, l’anglès David Carr, un jove comunista aturat, se’n va a Espanya per
intervenir en la Guerra Civil Espanyola, ingressant a la Brigada Internacional
del front d’Aragó. Allí coneixerà milicians de tota Europa i Estats Units, així
com espanyols, combatents republicans, socialistas, anarquistes… Una història en la qual encara totas una generació reconeixem molts dels nostres avis.
‘Tierra
y libertad’, sota el meu punt de vista, reflecteix la grandesa i la misèria de
l’esquerra. La capacitat de transformacio social i de plantar cara al fantasma
del feixisme incipient que travessava Europa i el món i que va deixar
especialmente mutilat el territori espanyol, amb ferides que avui en dia encara
no s’han curat del tot. Però també, alhora, les contradiccions ideològiques i l’enfrontament
intern que van conduir al fracàs, la pèrdua i l’exili o la mort de molts, moltíssims, massa, en el context
d’un combat que dura permanentment en la societat des de l’inici dels temps,
més vigent ara que mai en aquest món que acaba models i n’apunta de nous.
Un gran poeta. Jaroslav Seifert, Premi Nobel de Literatura, va dir que si tothom
assassina allò que estima –parafrasejant Wilde– Franco devia estimar Espanya
perquè la va convertir en un gran cementiri. Això, precisament, també, Bernanos,
catòlic i de dretes, ens ho torna a recordar amb la seva obra ‘Els grans
cementiris sota la lluna’.
I pels que hagin vist la pel·lícula, un dels millors instants és quan els protagonistes canten 'La Internacional' en un poblet, després d'un dramàtic enfrontament i el descobriment de la repressió feixista. Sens dubte, una de les grans interpretacions d'aquest himne a la qual podríem afegir la de la pel·lícula 'Reds', a l'estació de Moscou i amb Lenin i el periodista John Reed. Un altre gran moment del cinema polític de compromís.
De tot això en parlarem demà.
