dissabte, 13 d’agost de 2011

EL RETORN A ÍTACA



Vicenç Llorca ha fet el pas de la poesia a la novel·la. L’autor, amb una sòlida trajectòria poètica, no era però aliè a la prosa, perquè té també assajos i en l’àmbit de narrativa el singular i poderós llibre En absència de l’àngel, prosa poètica en estat pur, genuïna i contundent.

Ara, amb Tot el soroll del món confegeix una novel·la atípica. En uns moments en els quals es busca l’evasió i la frivolitat, l’autor dispara des de l'ànima i cap al cor dels lectors, alhora que ens mostra la poderosa interrelació entre bagatge cultural i vida; al cap i a la fi, l’experiència humana.

És molt llarg el llistat de referències culturals que l’obra ens apunta, algunes a la clara descoberta i d’altres més amagades i que demanen més esforços per part del lector. El protagonista, Francesc Bertran, descobreix que pot viure de nou una atracció amorosa com la que va tenir per la seva difunta dona. En un viatge de plaer a la República Dominicana, coneix la Marta, turista barcelonina com ell a qui el marit va deixar per una altra dona. Entre els dos es desperten sentiments amagats. I de la senzilla i gran espurna de l’amor brolla un dels cabals narratius essencials d’aquesta novel·la.

En el viatge de tots dos, que inclou el país veí, Haití, un espai en el qual la interrelació amb les forces màgiques i religioses és present i la presència de la devastadora natura també, els acompanyen d’altres personatges, sempre en el marc del procés personal d’acceptació i redescobriment de Francesc.

Tot el soroll del món arriba al lector com un producte cultural confegit a foc lent, tot el contrari del que és usual avui en dia. És una novel·la que cal llegir paladejant, buscant-ne els infinits matisos i tot el que ens vol transmetre i explicar. La molt ben ajustada i calibrada interrelació entre el fons i la forma converteixen al lector en un viatger que avança junt al protagonista, amb l’objectiu llunyà del retorn a la casa perduda, l'ànima que busca en l'obscuritat de si mateixa i d'un món complex que no comprèn.

L’itinerari vital de Francesc, el seu retorn a Ítaca, ens recorda, sobretot, que la Literatura és creació, capacitat de transmetre, ofici i voluntat artística, és a dir: l’obra ben feta que ens obliga a reflexionar, que fins i tot ens ajuda a replantejar-nos coses i que quan s’arriba a la darrera ratlla ens deixa un pòsit permanent. I  sobretot que l’escriptor, només és un artista quan el que fa és art.

Cap comentari:

Publica un comentari