Visualitzo el DVD ‘Santes 15’, produït per Clack. S’ha de dir que ho vaig fer a mitjanit i que la meva relació amb la Festa Major de Mataró, és més aviat minsa. Per a mi, Les Santes, per entendre’ns, són en Cugat Comas, la Maite Vilarrupla, en Jaume Calsapeu i d’altres persones que les senten ben endins i que respecto.
Però jo fa anys que no hi vaig perquè sóc més aviat ‘soso’ en temes festius i de passar les nits a casa, a Cabrera, alhora que aprofito aquests dies de descans laboral per poser ordre, rebaixar pistonada i caminar als peus del Castell de Burriac. Les Santes, són, per a mi, doncs, el que veig a la televisió pública, m1tv.
Però més enllà d’apassionaments locals –que entenc i defenso–, hi havia la necessitat de fer un producte cultural que redimensionés aquesta festa. És a dir, que algú que ni la vagi ni li vingui, a través de les 15 històries que s’expliquen en la pel·lícula ‘Santes 15’, trobi vies de connexió i entrada a l’univers “Santero”. Algú que no sigui del rotllo i que descobreixi l’essència multicolor i politemàtica que s’està deixant de banda si no hi participa. Jo mateix, en veure el DVD m’he dit a mi mateix: “Ets idiota, mira el que t’estàs perden. L’any que ve hi vas!”.
‘Santes 15’ no és un espot publicitari en ‘stricto sensu’ sinó un intent de fer una mirada 2.0, segle XXI, postmodernitat superada però imbricada a l’ADN dels seus creadors, del que són Les Santes a través d’alguns dels seus millors moments, dels seus anònims i alhora destacats protagonistes, de sensacions diverses i incontrolables.
Precisament, però, en aquest sentit i per tot això, la pel·lícula no és el documental que s’ha de posar en el quid del “santero” ortodox perquè no aporta res de nou al manual d’instruccions, però sí que és una gran proposta que reflexiona, poetitza, trenca, es pregunta, investiga, planteja, mostra i, en definitiva, desvetlla consciències.
És cert que de les 15 històries algunes funcionen més que d’altres, però totes comparteixen la necessitat d’aportar una mirada “diferent” al que podria ser un tòpic per excés mecànic d’ús. I totes triomfen –amb major o menor encert– en el desplegament d’aquesta mirada personal.
Així, ‘El trempat d’en Lluís’ (Eric Nolis, Kiko Montoro, Lluís Maymó i Marc Giner) redescobreix un personatge mític de la capital del Maresme i el misteri del plec de papers que l’acompanyen sempre. Hi trobem, també, un punt de vista extern de la festa, com el ‘Mataró-Beirut-Aleph’ (Eloi Aymerich); ‘Carta de Santes’ (Lupe Pérez García), sobre la distància i la llunyania de les persones i l’existència;’Nostre foc’, una senzilla història d’interrelació elemental però alhora, per això mateix, profunda (Francesc Paez i Marc Giner);‘El pregó’, vist des del so, la distorsió i les essències (Xavier Roldán i Óscar Fernández); una Missa de Les Santes (Irene García-Lluis Josep Comerón) que és tota una exhibició de mobilitat i muntatge; ‘El desvellugament’ (Jordi Aliberas, Sergí Espín i Pau Solà), que ens mostra una part de la festa des d’un altre ritme, velocitat i mirada o les Matinades vistes al revés (Octavi Royo).
I entre d’altres treballs, els referents del foc, els Diables, l’esport, els castells... punts de trobada que una gran majoria de joves creadors i realitzadors disseccionen des de la mirada en l’espai i en el temps: ara i aquí.
De lligar el producte final de la pel·lícula se n’ha encarregat Eloi Aymerich. I tot plegat desplega una proposta cultural que reflexiona i fa reflexionar si vols, o senzillament sentir-te com un voyeur de la Festa Major de la capital del Maresme. No estem davant del ‘documental’ de Les Santes, del qual tinc dubtes que calgui fer-lo, però sí la visualització de la festa a partir del treball d’una trentena de nous realitzadors i la constatació que cal mirar-se cada obra amb lupa per absorbir-ne els molts matisos que ens aporten.
Glòria a Les Santes... 15...! L’any que ve ens hi veiem de forma presencial.
