dilluns, 8 d’agost del 2011

GLÒRIA A LES ‘SANTES 15’!

Visualitzo el DVD ‘Santes 15’, produït per Clack. S’ha de dir que ho vaig fer a mitjanit i que la meva relació amb la Festa Major de Mataró, és més aviat minsa. Per a mi, Les Santes, per entendre’ns, són en Cugat Comas, la Maite Vilarrupla, en Jaume Calsapeu i d’altres persones que les senten ben endins i que respecto.

Però jo fa anys que no hi vaig perquè sóc més aviat ‘soso’ en temes festius i de passar les nits a casa, a Cabrera, alhora que aprofito aquests dies de descans laboral per poser ordre, rebaixar pistonada i caminar als peus del Castell de Burriac. Les Santes, són, per a mi, doncs, el que veig a la televisió pública, m1tv.

Però més enllà d’apassionaments locals –que entenc i defenso–, hi havia la necessitat de fer un producte cultural que redimensionés aquesta festa. És a dir, que algú que ni la vagi ni li vingui, a través de les 15 històries que s’expliquen en la pel·lícula ‘Santes 15’, trobi vies de connexió i entrada a l’univers “Santero”. Algú que no sigui del rotllo i que descobreixi l’essència multicolor i politemàtica que s’està deixant de banda si no hi participa. Jo mateix, en veure el DVD m’he dit a mi mateix: “Ets idiota, mira el que t’estàs perden. L’any que ve hi vas!”.

‘Santes 15’ no és un espot publicitari en ‘stricto sensu’ sinó un intent de fer una mirada 2.0, segle XXI, postmodernitat superada però imbricada a l’ADN dels seus creadors, del que són Les Santes a través d’alguns dels seus millors moments, dels seus anònims i alhora destacats protagonistes, de sensacions diverses i incontrolables.

Precisament, però, en aquest sentit i per tot això, la pel·lícula no és el documental que s’ha de posar en el quid del “santero” ortodox perquè no aporta res de nou al manual d’instruccions, però sí que és una gran proposta que reflexiona, poetitza, trenca, es pregunta, investiga, planteja, mostra i, en definitiva, desvetlla consciències.

És cert que de les 15 històries algunes funcionen més que d’altres, però totes comparteixen la necessitat d’aportar una mirada “diferent” al que podria ser un tòpic per excés mecànic d’ús. I totes triomfen –amb major o menor encert– en el desplegament d’aquesta mirada personal.

Així, ‘El trempat d’en Lluís’ (Eric Nolis, Kiko Montoro, Lluís Maymó i Marc Giner) redescobreix un personatge mític de la capital del Maresme i el misteri del plec de papers que l’acompanyen sempre. Hi trobem, també, un punt de vista extern de la festa, com el ‘Mataró-Beirut-Aleph’ (Eloi Aymerich); ‘Carta de Santes’ (Lupe Pérez García), sobre la distància i la llunyania de les persones i l’existència;’Nostre foc’, una senzilla història d’interrelació elemental però alhora, per això mateix, profunda (Francesc Paez i Marc Giner);‘El pregó’, vist des del so, la distorsió i les essències (Xavier Roldán i Óscar Fernández); una Missa de Les Santes (Irene García-Lluis Josep Comerón) que és tota una exhibició de mobilitat i muntatge; ‘El desvellugament’ (Jordi Aliberas, Sergí Espín i Pau Solà), que ens mostra una part de la festa des d’un altre ritme, velocitat i mirada o les Matinades vistes al revés (Octavi Royo).

I entre d’altres treballs, els referents del foc, els Diables, l’esport, els castells... punts de trobada que una gran majoria de joves creadors i realitzadors disseccionen des de la mirada en l’espai i en el temps: ara i aquí.

De lligar el producte final de la pel·lícula se n’ha encarregat Eloi Aymerich. I tot plegat desplega una proposta cultural que reflexiona i fa reflexionar si vols, o senzillament sentir-te com un voyeur de la Festa Major de la capital del Maresme. No estem davant del ‘documental’ de Les Santes, del qual tinc dubtes que calgui fer-lo, però sí la visualització de la festa a partir del treball d’una trentena de nous realitzadors i la constatació que cal mirar-se cada obra amb lupa per absorbir-ne els molts matisos que ens aporten.

Glòria a Les Santes... 15...! L’any que ve ens hi veiem de forma presencial.

ULISSES I ELS 'MARESMENCS'

Aquests dies d'estiu aprofito per portar el DVD 'Nosaltres, els maresmencs' a amics i persones que penso l'han de tenir, cosa que no he pogut fer fins ara per manca de temps.

Com que l'experiència dels 'Maresmencs' arriba a la seva recta final, almenys la primera part, ja que de cara al setembre solament ens queden per fer algunes presentacions per concloure la difusió del ví deo, em permeto fer algunes consideracions.

'Nosaltres, els maresmencs' és un projecte que va arribar a la meva vida quan tenia ben poca fe en el gremi i la tasca periodística. He d'agrair, per tant, a en Joan Salicrú –especialment perquè ha aguantat les meves neures– i a l'Eloi Aymerich, de Clack i a la gent de Claraboia, representats en la persona de Toni Veas, l'haver pogut participar en aquest projecte de reflexió sobre el Maresme i en el fons i la forma, sobre el meu itinerari vital. Un desig que tenia, una ocasió que pocs es poden permetre com jo he pogut.

Potser sí que un determinat Maresme que vaig conèixer ja no existeix, però sens dubte n'hi ha un altre de diferent, fins i tot millor amb el temps. Com sol passar moltes vegades, en aquest viatge d'Ulisses que retorna a la Itaca maresmenca, no es va trobar el que es volia o es buscava, però el propi itinerari amagava el sentit.

Hi ha, per tant, una gent jove que creu en la comunicació, en el periodisme, però també en la cultura i que buscant-se els seus propis recursos se la juga, experimenta i prova de fer coses noves, modernes a l'ús, 2.0, però que reflexionin alhora del de sempre.

La continuïtat està assegurada. Ulisses, agraït als seus companys de viatge, pot tornar a casa i dormir tranquil sota un arbre, amb el seu gos, mentre es grata la barba de vell. Ulisses, ara, se sap jove en els altres.

diumenge, 7 d’agost del 2011

MODOLELL

El mes d’agost em dóna una certa versatilitat per llegir i analitzar tot allò que el ritme de la vida diària no em deixa la resta de l’any. Així ,vaig consumint piles de llibres, visitant persones i posant-me al dia entre les escletxes d’aquest mes breu, intens, necessari per a descarregar toxines i carregar les piles.
 
En aquest context he pogut analitzar amb calma el llibre Estudis d’Arqueologia i d’història de Cabrera de Mar, publicat el passat Sant Jordi a cura de Josep M. Modolell.
 
Es tracta d’una monografia anual que té com a eix de referència el jaciment de Can Modolell i el patrimoni de Cabrera. S’hi recullen textos i treballs d’especialistes com Isabel Rodà, Joan Bonamusa, Albert López i Albert Martín, Josep Maria Rovira, Joan Francesc Clariana, Rosa Isabel Garí i el propi Modolell.

Als seus 90 anys, Modolell continua incansable la seva tasca vocacional de recerca i preservació del patrimoni més proper. Una de les puntes de llança –una, entre d’altres– és aquest volum monogràfic que va confegint, peça a peça, una biblioteca sobre el patrimoni arqueològic i històric de Cabrera que el pas dels anys demostrarà que és molt útil i necessària.
 
En aquests temps d’egoismes i frivolitats, aquesta és una gran acció generosa que es mereix el més sincer reconeixement.

GUIDO IOTTI I BACH

Ahir a quarts d'una de la matinada vaig poder escoltar el CD que s'acaba d'editar amb la música de Guido Iotti, interpretada amb l'orgue de l'Església de Cabrera de Mar.

Bach al centre del Barroc europeu ens porta la música de Pasquini, Mufat, Vivaldi, Casanoves i Balbastre, amb l'epicentre poderós de Bach. Espectacular, especialment, la Toccata i Fuga en Re Menor.

El CD, editat per Discant, està, a més, bellament il·lustrat amb el retaule de Sant Joan, obra de Bernat Martorell provinent de la Parròquia de Cabrera de Mar, actualment al Museu Diocesà de Barcelona.

El mestratge indiscutible de Iotti i aquest enregistrament porten a l'oient de manera indefectible cap a l'escenari inigualable de l'Església Parroquial de Cabrera de Mar. 

No puc estar de recorda-me el que aquest mestre em va dir en una entrevista que vaig fer-li per a Ràdio Cabrera de Mar fa uns mesos: la idea que l'orgue té la seva capsa de so en l'espai de l'església i cada instrument és diferent i únic. Una reflexió poderosa.

divendres, 5 d’agost del 2011

COMIAT POLíTIC DE CARLES ROCABERT

L'article que ha fet Carles Rocabert (ERC) a la revista "Alli Oli" aquest mes, en el qual valora el resultat electoral d'aquesta formació política a Cabrera de Mar i la seva retirada de regidor com a conseqüència d'uns mals resultats, és de la fermesa intel·lectual i honestedat que ha caracteritzat la seva trajectòria política.

Senzill però clar, sense amagar les cartes, les reflexions que fa i l'acceptació del nou escenari, tornen a demostrar el seu nivell polític d’alçada i la seva vàlua.

No és cap barbaritat manifestar que amb encerts i errades –com tot en aquesta vida–, de moment i a dia d'avui, ha estat l'alcalde més sòlid que ha donat el municipi.

divendres, 20 de maig del 2011

"QUI VIGILA ELS VIGILANTS?"

Cap a quarts de 10 de la nit van començar les reflexions interessants en la trobada d'Indignats (uns 300 en els moments àlgids) de la plaça Santa Anna de Mataró.


Algunes de les idees que vaig poder escoltar per part de les persones que parlaven, demostren que tenim una societat de gent molt preparada, que comença a anar per davant dels nostres Vigilants ("Qui vigila els vigilants?").


És aquella reivindicació que fa temps que alguns fem i que semblava que mai prendria forma. És cert que estem davant d'una explossió emocional i que possiblement –i per sort- no tindrà extrapol·lació política directa, però indubtablement marcarà els eixos del que ha de venir.


És molt millor la gent dialogant, analitzant i fent propostes per una societat i un món més just i més digne, que l'aborregament col·lectiu d'aquella mateixa hora, milions de frustrats asseguts al sofà, veient la telebrossa de tots els dies.


Però això, ésclar, preocupa els nostres guardians perquè els fa molta por.
I tot aquest moviment, també, deixa en evidència a alguns més que d'altres. És el món del 2.0, del Wikileaks, de "Watchmen" i "V de vendetta", del que va anunciar Orwell a "1984"... ja fa temps que som al futur (un futur sense present), amb unes dictadures subtis i enganyoses.


D'aquí uns dies, quan s'acabin les eleccions, segurament s'atacarà amb força i duresa aquest moviment des dels sectors mediàtics i del poder, però vés per on sembla que ha obert una escletxa i tota esquerda és sempe perillosa, i més quan deixa en evidència les mentides que tots coneixíem però que no ens atrevíem a dir en veu alta.

dilluns, 14 de març del 2011

'NOSALTRES, ELS MARESMENCS'

'Nosaltres, els maresmencs', una minisèrie 
de Clack i Claraboia a partir del món d'Albert Calls 



Eloi Aymerich, Albert Calls i Mateu Ros, dalt del vaixell del tercer, prop del port de Llavaneres durant el rodatge del tercer dia. A la càmera, Toni Veas, el realitzador del documental. Foto: J.S. 


Ha arribat l'hora de treure a la llum una nova aventura llargament larvada a l'interior de les parets de Clack [web]. Es diu Nosaltres, els maresmencs. Una road-movie de Montgat a Calella [web] i és una minisèrie televisiva que pretén plantejar per enèssima vegada el debat sobre l'existència de la comarca del Maresme -i la necessitat, o no, d'articular-la-. No és, però, una enquesta, sinó que parteix del convenciment de l'Albert Calls -cabrerenc però maresmenc universal; costa trobar un poble on no hagi fet una revista o col·laborat amb alguna iniciativa cultural- de què si, que el Maresme existeix, o si més no que en un determinat moment, després de la represa democràtica, va existir en el mapa mental de la gent de la cultura i la comunicació.

El projecte, expressat en tres episodis d'una hora de durada cadascun, s'emetrà per M1TV el dilluns dia 28, el dimarts 29 i el dimecres dia 30, aquest darrer dia amb un Pantalla Oberta especial per reflexionar sobre el que s'hagi dit a l'emissió, i compta amb el suport del Consell Comarcal del Maresme. Durant aquests 180 minuts de pel·lícula, s'entrevisten fins a 27 personalitats de l'àmbit de la cultura, la història, la comunicació i la política, tots ells relacionats amb les peripècies vitals de l'Albert Calls. S'hi fan reflexions profundes, en clau de passat, present i futur i no hi falten les crítiques cap a la classe política ni les instucions locals i comarcals. Tot, però, des d'un punt de vista casolà, fresc, divertit, sense buscar una trascendència absoluta al tema. És més, hi ha moment autènticament còmics que segur que faran riure de valent els espectadors.

El projecte va néixer ara fa cinc o sis anys, en un dinar a la plaça de Cuba, al restaurant Mezzaluna. Érem la Judith Vives, l'Albert Calls, l'Òscar Fernández i un servidor, que en aquella època treballàvem tots a Capgròs, excepte l'Albert, que era -ha estat i serà, em temo- un freelance sempre. De tant en tant, quan passava per la seu del carrer Sant Benet, dèiem: "Va, anirem a dinar un dia". I un dia vam anar a dinar i no sé com, l'Albert va comentar aquesta idea seva de recórrer la comarca de punta a punta, sense gastar ni un duro, entrevistant totes les persones que l'han conformat tal com és. Parlant de la comarca, de la cultura... era una idea inicial, un esbòs, que el pas del temps aniria polint. Aquí va néixer la idea del Maresme Low Cost, que és com hem conegut el projecte, de forma provisional, fins fa molts pocs dies. Després d'aquell dinar li vaig dir a l'Albert que allò era una bona idea i que seria molt divertit dur-la a terme. Però la conversa es va quedar aquí.

La primavera de l'any passat els elements es van conjuminar per a dur a la pràctica l'experiment, que presentava la seva complexitat. Primer per la complicitat dels companys de Claraboia, que amb Toni Veas al capdavant, s'han ocupat de tota la gestió àudiovisual del producte. Després per la disponibilitat de dates de tots plegats. I no sé massa com vam decidir incorporar un alter ego a la història de l'Albert, el seu Sancho Panza particular, que li serviria d'sparring, de company de viatge. L'Eloi Aymerich, una generació per sota de l'Albert i company meu d'aventures a Clack, vam pensar que seria el convidat perfecte d'aquest esbojarrat viatge.

I ens vam llançar a l'aventura, com ens agrada fer-ho a Clack: el 8, 9 i 10 de setembre de l'any passat vam recórrer la comarca, durant tres dies en què vam dormir poc i suar molt, de punta a punta. Vam anar a peu, en tren, en cotxes d'altres, en vaixell i en autobús. En 72 hores vam recórrer el món que l'Albert ha vist néixer, créixer i pràcticament morir durant un quart de segle. Vam gravar molt i de la manera en què ho havíem previst: a sac, sense impostures, sense buscar la nitidesa visual ni sonora, generant un producte absolutament viu, fresc, que els espectadors puguin tocar gairebé amb les mans. Un to, un estil, que després d'hores i hores de muntatge aquest desembre, gener, febrer i març amb en Toni Veas s'hauran plasmat en els tres episodis del que finalment es diu Nosaltres, els maresmencs, parafrasejant el valencià Fuster.

El dia 23, a 2/4 de 9 del vespre, a Can Lleonart d'Alella, en farem la presentació. Us hi esperem a tots.

JOAN SALICRÚ.