L'ocell engarjolat
d'en Perecoll
al TCM
és un clam
contra l'estultícia.
dimecres, 15 de desembre del 2010
dijous, 9 de desembre del 2010
UNIVERS 'MANEL ALONSO'
Fa molts anys que sóc amic d’en Manel Alonso. Junts hem combatut en moltes batalles, en temps en els quals internet no existia, que són els millors. Hem viscut, també junts, el pas del fanzine i la fotocòpia a poder editar llibres amb major dignitat, més bé de preu i en la nostra llengua. I com els boxadors veterans, hem rebut tota mena de cops en el món editorial, de l’escriptura i el periodisme, però ens hem tornat a aixecar, continuant el combat, una lluita que je sap que perdràs d’avançada, però del que es tracta és d’aguantar dret el màxim de temps possible.
Aquesta apreciació em serveix per parlar de Manel, un valencià de Puçol que sempre ha cregut en la cultura, la literatura i en els Països Catalans, que ha practicat com ningú la passió per la paraula impressa i a qui moltes persones li devem obra publicada i aquella primera empenta que t’ajuda com cap altra, encara que sempre hi ha desagraïts que volen oblidar-la.
Si el nostre país fos normal, en Manel Alonso hauria tingut un millor reconeixement per la seva tasca com a editor, dinamitzador cultural i escriptor tot terreny (poeta, contista, novel·lista, periodista…), vinculat molt especialmente al territori.
Però no és així i ens hem de conformar amb el que hi ha. Així és la vida!
En Manel ha escrit de tot. I com a explorador de tots els gèneres literaris que és, també ha provat el dietari. En porta tres de publicats: Estiu, 1987 (2005), El temps no vol quedar penjat (2008) i el darrer, que és el que comento avui, A mala hora gos no lladra. Dietari de l’1 de Gener fins a l’1 d’agost del 2001. Totes tres obres publicades per Llibres de L’ALJAMIA.
En aquest volum, Manel explora el cantó obscur del món editorial i ens ensenya amb tota sinceritat com les passions poden acabar arribant a ser també abismes. Qui els coneixem podem identificar moltes de les persones i situacions que s’expliquen en aquesta obra, però no és tampoc necessari per aproximar-se a les essències del que ens diu, que al cap i a la fi són les que marquen el difícil camí de la literatura, ple d’adversitats i obstacles que s'han de saltar per acabar surant.
De la vida personal a la tasca editorial, del pensament literari als anhels i a la situació de la cultura, amunt i avall, a banda i banda, a cop de tros d’escrits, aquest nou llibre ens demostra que en Manel va avançant cap a la redacicó d’un gran corpus en el qual el centre és ell i la literatura, la seva passió per la paraula i la cultura en un món que no el comprèn. Però és que aquest és un món que no el comprèn ni a ell ni a ningú que tingui interès per la cultura, és un món de descerebrats que idolatren Lady Gaga o que amb el fet que guanyi el seu equip ja en tenen prou.
En aquest darrer dietari, a més, l’autor ens parla d’una part molt dfiícil de la seva vida, vinculada al món editorial especialment, però ho fa amb prou habilitat literària perquè tinguem ganes de continuar llegint fins al final. I aquí és on es veu l'ofici de qui el signa.
El lector no hi descobrirà res que no hagi passat ja, però sí la veu literària d’aquest escriptor valencià que malda sempre per sobreviure i acostar-nos als lectors la seva obra, “com els elefants cap endavant”, recordant una frase que va dir-me una vegada.
A l’espera que aquests dietaris carregats de sinceritat, d’anàlisi de la vida diària i de les persones, la condició humana i l’obra literària en definitiva, continuïn, tanco amb una de les entrades:
15 de juliol
Tornada a Puçol. Reencontre amb la solitud.Aquesta apreciació em serveix per parlar de Manel, un valencià de Puçol que sempre ha cregut en la cultura, la literatura i en els Països Catalans, que ha practicat com ningú la passió per la paraula impressa i a qui moltes persones li devem obra publicada i aquella primera empenta que t’ajuda com cap altra, encara que sempre hi ha desagraïts que volen oblidar-la.
Si el nostre país fos normal, en Manel Alonso hauria tingut un millor reconeixement per la seva tasca com a editor, dinamitzador cultural i escriptor tot terreny (poeta, contista, novel·lista, periodista…), vinculat molt especialmente al territori.
Però no és així i ens hem de conformar amb el que hi ha. Així és la vida!
En Manel ha escrit de tot. I com a explorador de tots els gèneres literaris que és, també ha provat el dietari. En porta tres de publicats: Estiu, 1987 (2005), El temps no vol quedar penjat (2008) i el darrer, que és el que comento avui, A mala hora gos no lladra. Dietari de l’1 de Gener fins a l’1 d’agost del 2001. Totes tres obres publicades per Llibres de L’ALJAMIA.
En aquest volum, Manel explora el cantó obscur del món editorial i ens ensenya amb tota sinceritat com les passions poden acabar arribant a ser també abismes. Qui els coneixem podem identificar moltes de les persones i situacions que s’expliquen en aquesta obra, però no és tampoc necessari per aproximar-se a les essències del que ens diu, que al cap i a la fi són les que marquen el difícil camí de la literatura, ple d’adversitats i obstacles que s'han de saltar per acabar surant.
De la vida personal a la tasca editorial, del pensament literari als anhels i a la situació de la cultura, amunt i avall, a banda i banda, a cop de tros d’escrits, aquest nou llibre ens demostra que en Manel va avançant cap a la redacicó d’un gran corpus en el qual el centre és ell i la literatura, la seva passió per la paraula i la cultura en un món que no el comprèn. Però és que aquest és un món que no el comprèn ni a ell ni a ningú que tingui interès per la cultura, és un món de descerebrats que idolatren Lady Gaga o que amb el fet que guanyi el seu equip ja en tenen prou.
En aquest darrer dietari, a més, l’autor ens parla d’una part molt dfiícil de la seva vida, vinculada al món editorial especialment, però ho fa amb prou habilitat literària perquè tinguem ganes de continuar llegint fins al final. I aquí és on es veu l'ofici de qui el signa.
El lector no hi descobrirà res que no hagi passat ja, però sí la veu literària d’aquest escriptor valencià que malda sempre per sobreviure i acostar-nos als lectors la seva obra, “com els elefants cap endavant”, recordant una frase que va dir-me una vegada.
A l’espera que aquests dietaris carregats de sinceritat, d’anàlisi de la vida diària i de les persones, la condició humana i l’obra literària en definitiva, continuïn, tanco amb una de les entrades:
15 de juliol
'QUIMERA DEL LECTOR ABSORTO', DE JUAN MANUEL GONZÁLEZ LIANES
Publicada per Edicions Carena, Quimera del lector absorto, del mataroní Juan Manuel González Lianes, és una novel·la que destil·la amor pels llibres i la literatura i una bona prova que hi ha vida més enllà del que ens diuen que hem de comprar a les llibreries.
Les històries que que s'hi lliguen en la trama narrativa giren al voltant dels correus que Ignacio (nom que d'entrada ja remet al prota de La conjura de los necios) envia al seu amic Dámaso, amb les rocambolesques situacions que li succeeixen en un congrés de lectors compulsius a Criptana.
Allí, Ignacio hi coneixerà una galeria d'incurables addictes a la lectura, amb possessió d'una història que desitja ser explicada. I així, també, es convertirà en un destinatari atzarós d'aquestes històries, fins que comenci a viure la seva pròpia en sentir els passos de Laura.
Allí, Ignacio hi coneixerà una galeria d'incurables addictes a la lectura, amb possessió d'una història que desitja ser explicada. I així, també, es convertirà en un destinatari atzarós d'aquestes històries, fins que comenci a viure la seva pròpia en sentir els passos de Laura.
En aquesta novel·la, les destacades referències a les obres d'autors reconeguts evidencien aquesta passió per la literatura de qui l'ha escrita. González Lianes va estar al capdavant de la papereria-llibreria Argent Viu, de Mataró, i llicenciat en Filologia Hspànica, és professor de secundària al Maresme.
"Llevaba un año viviendo solo en un apartamento cerca del centro, en una calle sin tráfico de las antiguas de Mataró, cuando cierto día Ignacio recibió una carta sin remitente. La carta estuvo cerrada una mañana entera sobre la mesa del escritorio. Pensó que podría tratarse de propaganda electoral; pero al no venir impreso el logotipo de partido alguno, acabó abriéndola mientras se tomaba el café".
Així de contundent comença aquesta interessant obra.
'NO HI HA SOMNIS IMPOSSIBLES', DE CARMEN JULIÀ
L'any 1911, Manel, doctor en farmàcia, inventor, fotògraf, melòman i escriptor, surt de Mataró a bord del vaixell P. Satrústegui en direcció a Sud-Amèrica. Carregat amb una màquina de fer pastilles ideada i desenvolupada per ell mateix, manté el propòsit d'establir una petita fàbrica a l'Argentina, país on espera trobar l'oportunitat de la seva vida. Allà l'esperen el seu amic Oristrell, i un petit propietari d'origen català que els ha promès una aportació de capital per a poder arrencar el negoci.
Aquets és el punt de sortida de l'apassionant aventura que Manel iniciarà i que té per objectiu el que molts catalans de l'epòca van fer, anar a buscar fortuna per treure els seus de la mala situació econòmica. El periple vital del protagonista, allunyat de la seva família, per Buenos Aires i terres argentines, marca el pols d'una novel·la que s'estructura en una part narrada en primera persona a través d'un diari personal i una segona, a partir de l'intercanvi de cartes amb la seva esposa, a qui mostra el món del continent america que va descobrint.
Carmen Julià (Mataró, 1965), treballa de professora de llengua i literatura catalana al col·legi salesià Sant Antoni de Pàdua de Mataró. És autora del recull de contes Set paranoies i de les novel·les Mentre pugen els brioixos o No hi ha meló sense taca, amb la qual va obtenit el Premi de Narrativa Goleta i Bergantí del Masnou.
No hi ha somnis impossibles és una novel·la en clau històrica que ens acosta a les dificultats d'haver d'abandonar el propi país i anar a buscar horitzonts millors, com han hagut de fer moltes persones al llarg de la història. L'ha publicat El Toll.
D'altra banda, l'obra està basada en el diari que va escriure en Francesc Spà Salarich el 1911.
Aquets és el punt de sortida de l'apassionant aventura que Manel iniciarà i que té per objectiu el que molts catalans de l'epòca van fer, anar a buscar fortuna per treure els seus de la mala situació econòmica. El periple vital del protagonista, allunyat de la seva família, per Buenos Aires i terres argentines, marca el pols d'una novel·la que s'estructura en una part narrada en primera persona a través d'un diari personal i una segona, a partir de l'intercanvi de cartes amb la seva esposa, a qui mostra el món del continent america que va descobrint.
Carmen Julià (Mataró, 1965), treballa de professora de llengua i literatura catalana al col·legi salesià Sant Antoni de Pàdua de Mataró. És autora del recull de contes Set paranoies i de les novel·les Mentre pugen els brioixos o No hi ha meló sense taca, amb la qual va obtenit el Premi de Narrativa Goleta i Bergantí del Masnou.
No hi ha somnis impossibles és una novel·la en clau històrica que ens acosta a les dificultats d'haver d'abandonar el propi país i anar a buscar horitzonts millors, com han hagut de fer moltes persones al llarg de la història. L'ha publicat El Toll.
D'altra banda, l'obra està basada en el diari que va escriure en Francesc Spà Salarich el 1911.
ELS CONTES D'HERMÍNIA MAS
Edicions del Roure de Can Roca publica Estimat, t'he de deixar, els relats d'Hermínia Mas, en la seva col·lecció de Butxaca.
Hermínia Mas és poeta i contista i autora d'obres com Idriss, la noia del fil de seda, del qual s'han publicat 10 edicions. També ha escrit contes per a nens i nens de totes les edats, com El dinosaure i la sequoia, que narra la història d'un petit dinosaure a qui ningú no ha explicat que els arbres no es poden tombar.
En el recull Estimat, t'he de deixar, el lector hi trobarà històries que amaguen valors, descobriments i evolucions personals, amb la clau narrativa que determina els bons contes, és a dir que t'estiri fins al final i que et sorprengui alhora, cosa que l'autora aconsegueix plenament.
Amb aquesta col·lecció, d'altra banda, l'editorial enceta l'àmbit Pensar i dialogar, amb el qual vol oferir obres que a més d'entretenir facin que el lector es plantegi qüestions de la vida diàra. Ens uns moments en els quals motivar a la gent que pensi és un luxe, això és un valor afegit, com també que aquests relats els puguin llegir joves i menys joves, sense barreres d'edats, una altra de les claus a tenir en compte d'aquesta obra.
Hermínia Mas és poeta i contista i autora d'obres com Idriss, la noia del fil de seda, del qual s'han publicat 10 edicions. També ha escrit contes per a nens i nens de totes les edats, com El dinosaure i la sequoia, que narra la història d'un petit dinosaure a qui ningú no ha explicat que els arbres no es poden tombar.
En el recull Estimat, t'he de deixar, el lector hi trobarà històries que amaguen valors, descobriments i evolucions personals, amb la clau narrativa que determina els bons contes, és a dir que t'estiri fins al final i que et sorprengui alhora, cosa que l'autora aconsegueix plenament.
Amb aquesta col·lecció, d'altra banda, l'editorial enceta l'àmbit Pensar i dialogar, amb el qual vol oferir obres que a més d'entretenir facin que el lector es plantegi qüestions de la vida diàra. Ens uns moments en els quals motivar a la gent que pensi és un luxe, això és un valor afegit, com també que aquests relats els puguin llegir joves i menys joves, sense barreres d'edats, una altra de les claus a tenir en compte d'aquesta obra.
ELS AFORISMES D'AGUSTÍ PEIRÓ
Llegeixo l'obra aforística de l'escriptor valencià Agustí Peiró. En concret, els reculls Tot està permés i Primeres propostes, publicats per llibres de L'Aljamia.
Peiró ve treballant l'obra aforística des de fa anys, molt abans que es tornés a posar de moda la brevetat. En els seus textos de Primeres propostes hi ha la voluntat d'aprofundir en el cor de les coses, partint dels grans pensaments filosòfics i la necessitat i la intenció de reflexionar sobre les qüestions humanes i vitals.
A l'altre recull, Tot està permès, s'hi poden trobar 126 microtextos en els quals la ironia i la brevetat es donen de la mà, amb la voluntat d'aclarir el casos del món. Entre el pensament, l'acudit intel·lectual, el poema i la necessitat de trobar l'infinit, passen com píndoles i el consum de cadascun oxigena el cervell, demostrant que allò que és breu no és mai fàcil de fer, si està ben fet però.
Peiró ve treballant l'obra aforística des de fa anys, molt abans que es tornés a posar de moda la brevetat. En els seus textos de Primeres propostes hi ha la voluntat d'aprofundir en el cor de les coses, partint dels grans pensaments filosòfics i la necessitat i la intenció de reflexionar sobre les qüestions humanes i vitals.
A l'altre recull, Tot està permès, s'hi poden trobar 126 microtextos en els quals la ironia i la brevetat es donen de la mà, amb la voluntat d'aclarir el casos del món. Entre el pensament, l'acudit intel·lectual, el poema i la necessitat de trobar l'infinit, passen com píndoles i el consum de cadascun oxigena el cervell, demostrant que allò que és breu no és mai fàcil de fer, si està ben fet però.
dimecres, 8 de desembre del 2010
'LA CALLE FONTANILLS', DE JUAN ANTONIO MASOLIVER RÓDENAS
La calle Fontanills, recull de relats de Juan Antonio Masoliver Ródenas publicat per Acantilado, ens acosta el seu particular món narratiu, un retorn al món obsessiu de la infantesa i de la pubertad, amb el Masnou com a centre.
És difícil trobar paraules per a l'obra de Masoliver, que s'amplia a d'altres camps com la poesia i l'assaig i també, en definitiva, a aquesta passió pels llibres que desenvolupa també en la seva tasca com a crític literari.
Com pot veure's en el primer relat de l'obra, 'Escombros', en els paisatges més propers es pot trobar la profunditat i els abismes, aprop nostre tenim l'horror i la bellesa de l'existència i la dalla de la Mort que esguarda el nostre caminar com a funambulistes pel prim filferro de l'existència.
D'altra banda, a la última història del llibre, "Inmolación", es reflexiona sobre la creació literària i l'autenticitat de l'artista.
Enmig, però, un conjunt d'històries que demostren l'ofici del poeta que domina l'art narratiu, l'escriptor que sap creuar els seus límits, arriscar-se i jugar-se-la perquè el lector el segueixi en el camí cap al que hi ha a l'altra banda de la creació: un gran forat negre, el final i el principi, l'atracció inevitable envers un destí que no es comprèn, ple d'incerteses però també de meravelles.
És difícil trobar paraules per a l'obra de Masoliver, que s'amplia a d'altres camps com la poesia i l'assaig i també, en definitiva, a aquesta passió pels llibres que desenvolupa també en la seva tasca com a crític literari.
Com pot veure's en el primer relat de l'obra, 'Escombros', en els paisatges més propers es pot trobar la profunditat i els abismes, aprop nostre tenim l'horror i la bellesa de l'existència i la dalla de la Mort que esguarda el nostre caminar com a funambulistes pel prim filferro de l'existència.
D'altra banda, a la última història del llibre, "Inmolación", es reflexiona sobre la creació literària i l'autenticitat de l'artista.
Enmig, però, un conjunt d'històries que demostren l'ofici del poeta que domina l'art narratiu, l'escriptor que sap creuar els seus límits, arriscar-se i jugar-se-la perquè el lector el segueixi en el camí cap al que hi ha a l'altra banda de la creació: un gran forat negre, el final i el principi, l'atracció inevitable envers un destí que no es comprèn, ple d'incerteses però també de meravelles.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)