POESIA QUE SURT DE DINS

‘Entre el desert i el cactus’, petit, intens, sòlid i magmàtic recull de poemes d’Anna Cortils Munné (Barcelona, 1981), publicat per Meteora i guardonat amb el VII Premi de Poesia Joan Perucho  Vila d’Ascó 2012, és un llibre que ens reconcilia amb la poesia catalana més actual i recent.

Vaig conèixer a l’Anna Cortils fent el Diari de Prada –a la Universitat Catalana d’Estiu, fa un parell llarg d’anys–, del qual ella n’era correctora. La recordo com una persona pausada però amb un to d’inquietud, compromesa al cent per cent amb la seva feina, fins al rigor màxim, amb un toc de serenor contraposat a l’estat habitual del gremi periodístic, més avesats al speed immediat; també, alhora, amb la preocupació necessària que cal per fer de corrector, tot i que ella, a més, ens ajudava en tasques periodístiques, doble salt mortal sense xarxa. 

No és que l’Anna no es posés nerviosa com nosaltres, sinó que sabia mantenir-se en el context inestable amb una certa sobrietat. I dic això perquè ara que m’ha arribat el seu llibre de poemes entenc moltes coses d’ella, amb qui vaig compartir una setmana llarga i intensa. El que un escriu –per molta ficció que hi posi, tot i que no és aquest el cas– sol ser, habitualment, un reflex, més o menys distorsionat d’un mateix.

Dins la trajectòria d’aquesta autora barcelonina cal apuntar que resideix a Lisboa des de 2009, on es dedica a la docència del català, la traducció literària i la divulgació de la cultura catalana en aquest país. Fins al moment ha traduït escriptors portuguesos a la nostra llengua, ha treballat en edicions crítiques i col·laborat en redaccions de diverses obres.

A ‘Entre el desert i el cactus’ –per cert amb un impagable pròleg de Ponç Pons– parteix d’un fet com és l’injust i cruel assassinat del poeta Salvador Iborra, amb tota la força dolorosa que té la desconnexió forçada de qualsevol vida, però més la d’un jove, força emergent estroncada de la manera més vil.

Però en els marges del dolor, Cortils ens sap acostar amb una pulsió sincera a paisatges i ciutats, universos literaris, presències i absències d’un món en perpètua destrucció i regeneració, el de sempre, que la vida moderna n’ha accelerat una percepció abassegadora.

L’autora d’aquest llibret petit, breu, intens, necessari… –no hi calen més poemes–, pertany de ple a la generació 2.0, la que ha viscut el món global, la del lliure mercat i les xarxes socials, la dels avions low cost per anar a l’altra punta del món…  al mateix teps és la de l’atur, l’exili forçat per haver de treballar allà on sorgeix l’opció, la de les condicions contractuals 'ultrabrossa', també –com diuen– la generació més ben preparada –intel·lectualment– que mai, la de la desfeta social i la crisi en totes les seves formes, la que en aquests moments està al cor de la diana.

Per això més enllà de les cimunstàcies que el motiven, aquest és un llibre també generacional, poesia de la ràbia, del crit i del clam, de la impotència davant la injusta mort d’una persona jove, però també poesia que ens parla de l’amor com a redempció, de les ciutats com a espai vital i de les persones i la literatura com a bombolles d’oxigen, necessari per a viure el dia a dia; de l’assumpció dels altres, que són en nosaltres per configurar una única realitat espiritual que ens fa ultrapassar la matèria, per molt que els racionalistas a ultrança pensin que no, qüestió de fe.

El crit i el clam d’’Entre el desert i els cactus’ s’entrellaça amb un bon maneig de la paraula i del poema, en la forma i en el fons, amb un bagatge literari discret però contundent, que penetra en la ment del lector i amb justa mesura s’imposa en cada vers per construir-nos una estructura literària d’una solidesa inusual, que t’obliga a clicar el ‘m’agrada’ en cada pàgina.

He pensat tot això mentre m’acabava aquest llibre assegut en un turonet del meu poble des del qual es contempla l’autopista i els cotxes que a tota velocitat van i vénen a (i de) Barcelona. Després de cloure el poemari m’he sentit més aprop de l’Anna Cortils i del que vol dir-nos: per moltes reflexions polítiques i socials que un vulgui fer, al final el que val són les persones.

Avui a la tarda, mentre feia un misteriós sol pre-primaveral, encara que estiguem a l’hivern, he recuperat amb els seus poemes a aquella correctora inquieta, preocupada per trobar el to precís, que ens mostra amb els seus mots que la vida som nosaltres.

PONTS QUE ENS ENDINSEN AL MAR

Després de ‘Llum d’Irlanda’, llibre amb el qual Marcel Riera –badaloní resident a Premià de Dalt– va guanyar el Premi Carles Riba de Poesia, redescobreixo el seu poemari ‘L’edat del coure’, XXXII Premi de Poesia Vila de Martorell 2007, publicat per Viena el 2008.

Riera és l’artífex d’una poesia pausada, treballada, d’engranatge acurat, a voltes situada en una imprecisa frontera de tocs narratius que ens remeten al món actual de l’audiovisual, sense defugir tampoc estructures de fons que apunten una profunda lectura i relectura dels clàssics.

Tot i que la poesia no es pot explicar i intentar-ho sempre és un fracàs anunciat, el lector que s’acosta a l’obra de Riera té la impressió d’estar llegint un sol llibre que s’autoalimenta a si mateix, que creix en constant progressió i que ens porta cap a aquests territoris sense límits però carregats de densitat, palpables en el seu àmbit inconcret, necessaris per a la vida i als quals podem arribar solament per mitjà del poema.

De ‘L’edat del coure’, a més del ritme intens d’un bategar que ens acosta a la immensitat de les coses properes (infantesa, pas del temps, immediatesa i desaparició de les coses), destacar també la imatge del Pont del Petroli en la portada del llibre que d’entrada ja ens suggereix moltes proximitats i viaranys per descobrir, convidant-nos que ens endinsem rera el mirall de les paraules.

A tall de tast, aquest fragment del seu poema ‘Funció de circ’:

FUNCIÓ DE CIRC

El circ trist dormisqueja a peu de carretera.

Sembla ben bé el mateix de fa quaranta anys: Krone.

Tornelli, Munidal, noms d’encanteris llunyans

que altaveus cridaners anunciaven damunt

del capó geperut d’un sis-cents. Cada vespre

el so d’una orquestrina arribava somort.

Matinal els diumenges, funcions de tarda i nit

els dissabtes. Al mig d’un descampat, la carpa

amb gallardets d’un pal a l’altre i, al voltant,

tràilers i rulots llargues amb matrícules velles”.

LES MEMÒRIES DE CARME ROVIRA

KAFKA I L'AUTOAJUDA

Kafka para agobiados’.

99 píldoras inspiradoras para aliviar las crisis cotidianas.

Allan Percy

Debolsillo clave

Kafka és un dels grans noms de la literatura universal i la seva obra està carregada de simbolismes, arquetips i sinuosos viaranys de l’ànima. La seva escriptura pren tanta força que ‘kafkià’ ha acabat sent una manera de definir situacions angoixants que aclaparen l’ésser humà fins al límit màxim.

Amb aquests plantejaments es fa difícil que es pugui extreure saviesa d’autoajuda de la seva obra, que principalment mostra el cantó obscur, la direccionalitat cap als abismes. Però  això és el que fa Allan Percy amb aquest petit llibre.

Dels aforismes del genial autor de Praga –fins a 99– n’extreu saviesa de la vida diària que ens fa reflexionar i que ens aporta utilitat i eines emocionals molt útils. A més, el llibre es complementa amb un perfil sintètic de Franz Kafka i una bibliorafia per aprofundir en el seu particular univers.

Sota el nom d’Allan Percy s’hi amaga un expert en coaching i en manuals de superació personal. Com consta en el seu perfil biobibliogràfic, en l’actualitat assessora a editorials en temes d’autoajuda, a més de viatjar per tot el món a la recerca de noves inspiracions per als seus llibres, títols com Conecta con la felicidad, Nietzsche para estresados, La escafandra del optimista, El coaching de Oscar Wilde i aquesta darrera novetat, que explora les possibilitats en clau positiva de la filosofia kafkiana.

En uns moments d’incertesa vital com els actuals, el públic lector que demana píndoles inspiradores ha anat creixent. Es tracta de petits textos que no superen un fulll, que poden ser llegits en el curt trajecte d’un viatge en metro o senzillament quan necessites desviar la ment de la pressió diària, missatges que et fan replantejar-te el dia a dia i que et mostren que hi ha un moment que ‘desaprendre’ és tan important com el procés d’aprenentatge.

RAMON COLL RECULL LES LLEGENDES DEL MARESME EN UN LLIBRE

El Maresme fantàstic, acabat de publicar per Farell Editors, és el nou treball de l’arqueòleg de Premià de Mar, especialitzat en temes d’etnografia de la nostra comarca.

Coll ha publicat diverses obres com autor o coautor, com ara Històries i tradicions de la Cisa; Llegendes, tradicions i fets de la Serralada de Marina. Apunts sobre etnografia del Maresme o Història arqueològica de Premià, entre d’altres títols, a més d’estudis sobre el món del còmic.

Amb El Maresme fantàstic. Llegendes, apropa a qui ho desitgi un ampli ventall del llegendari comarcal que ens permet conèixer de primera mà la vida espiritual dels nostres avantpassats i també algunes de les seves creences ancestrals.

Normalment estem mancats d’aquest tipus de publicacions i cadascuna que surt és una important aportació cultural al patrimoni del Maresme.

‘L’EMPAITAGRILLS I LA NOIA DE LA LLUNA’, de Josep Francesc Delgado

Edicions del Roure de Can Roca és una proposta que a poc a poc s’ha anat fent el seu espai (www.rouredecanroca.cat) dins l’edició d’obres literàries en català.

Pocs títols però seleccionats amb cura, gota a gota, treballats al detall específicament i contemplant-ne, alhora, les possibilitats didàctiques, per aportar obres literàries i qualitatives al lector exigent, amb totes les garanties, amb aclariments de paraules difícils i els afegits d’informació necessaris i útils a l’abast sobre l’autor.

El darrer títol que m’he llegit d’aquest segell editorial pertany a la col·lecció Barba negra i és la reedició adaptada als temps actuals de L’empaitagrills i la noia de la Lluna, de Josep Francesc Delgado (Premi ‘Guillem Cifre de Colonya, 1994).

Novel·la breu pensada per a un públic lector a partir de 10 anys, però que poden llegir amb tota tranquil·litat persones de major edat.

Una història senzilla i emotiva que ens acosta al món dels pescadors menorquins, un món que va viure l’autor quan era infant, els anys 60 del segle XX.

Relat que parla dels valors com l’amistat, la solidaritat, l’agraïment, la bondat i la importància de tenir la consciència tranquil·la, on el llegendari i el real s’hi entrellacen amb una finor zen, una trama depurada amb perfils psicològics de llarg abasts obtinguts a partir de la mínima economia expressiva. Què més es pot demanar en temps de l’abassegament audiovisual?

LES 'MEMÒRIES' DE PROXIMITAT DE CARME ROVIRA

L’escriptora barcelonina carme Rovira, vinculada molts anys al Maresme, en concret a Cabrera de Mar i a Cabrils i coneguda sobretot per la seva obra poètica, presenta aquests dies el llibre 'Vivències d’una xarnega integrada i altres memòries d’Àfrica', publicat en català i en castellà er Edicions Saragossa.

Es tracta del treball més ambiciós que ha fet aquesta autora, que ens acosta la seva traje...ctòria vital, personal, humana i cultural, amb els moments dolços de la vida, però també els més dolorosos i colpidors. 

Un dels grans eixos estructurals d’aquestes memòries se centra en el viatge que l’autora va fer a l’Àfrica amb la dibuixanta Pilarín Bayés. Es tracta d’una obra en la qual es donen cita records, evocacions, persones i personatges, moments i l’optimisme vital que sempre ha caracteritzat a Carme Rovira.