dijous, 23 d’agost del 2012

ELS LLOPS (MUNICIPALS) SOTA LA PELL DE XAI

Molts dels ajuntaments espanyols –catalans també– dels darrers anys –comparats especialment amb els de la represa de la democràcia–, són els del xanxullo i el més vil descrèdit.

Les ideologies polítiques s'han aparcat a la cuneta per imposar en la majoria dels casos els interessos privats i personalistes. L'imperi de la totxana i el financer han fet i desfet mentre molts guinyols –l'electes que vulgueu però titelles al cap i a la fi– ballaven al so del manubri la canço que més els interessava.

Bona prova d'això són els pactes establerts –presumptament sota l'interès col·lectiu– però que amaguen, en fons i forma, repartir-se el pastís de cada part. 

L'objectiu, en un verb popular, és "pillar"; noble direccionalitat des de la perspectiva individual, que va adjunta amb l'adn humà, però que no encaixa amb la voluntat pretesa d'obtenir el bé col·lectiu.

Així, el ciutadà ha vist –i veu– com uns i altres pacten i se les fan i desfan per arribar a entrar dins els governs, suposadament "pel bé de tots" i la "representativitat majoritària", prometent-nos gaudis i meravelles millors que la vida eterna i al final, passa el més lògic, el que preval és que la vida municipal, en molts casos, esdevé el refugi laboral d'alguns i el negoci d'altres. Els que entren eliminen els d'abans i quan tornin els que hi havia, ho faran amb els d'ara. L'etern cercle viciós.

Una equació senzilla que esdevé en la seva escenificació més patètica quan adversaris de sempre s'asseuen a la mateixa taula, la dels llops, per menjar-se el xai, que és el poble, cuit i amb patates.

En aquest context, al qual ja estem molt acostumats, a ningú li estranyi que hi hagi gent a qui li agradi –en un extrem– l'alcalde de Marinaleda del Campo i els seus col·legues destroyer del SAT. A l'altre, una Plataforma per Catalunya (PxC) que només ha de recollir vots enmig del descrèdit permanent dels  que s'autoanomenen "forces democràtiques". I segurament, si no obrissin la boca, encara tindrien millor rèdit electoral.

Les regles del joc són les que són, ésclar, però negar les evidències porta a l'abisme. Com en una República de Weimar prèvia a l'adveniment del nazisme, l'ou es va covant, els extrems creixen mentre els de tota la vida han esgotat el seu discurs i de res serveix  ja l'excusa de la crisi i que tothom foti la culpa als altres. 

Les idees, la voluntat política, la convicció, com en d'altres temps s'ha demostrat a bastament, poden saltar marcs imposats i convencions de tota mena si hi ha connexió amb el poble. Però aquest és el problema, el final d'un model caduc i un cert abisme que s'entrelluca però que molts es neguen a visualitzar, cap al que avancem a poc a poc i que neix de  la mateixa misèria de la condició humana, un efecte pútrid que cap maquillatge pot amagar.

1 comentari: